Quinze anys de què?

Ramon Barnils

Un dels cops més forts contra la participació en les pròximes eleccions del Principat han estat les paraules d’Antoni Farrés, batlle de Sabadell: “No he tingut la sensació que l’epicentre de la vida política catalana transcorregués pel Parlament de Catalunya”.

Toni Farrés, que renuncia a tornar-se a presentar per diputat, és un dels poquíssims polítics de què disposem de qui no ha perdut el respecte gairebé ningú, tot i que fa més de deu anys que és al poder. És comprensible que les seves declaracions hagin estat desades al més pregon dels calaixos dels “nostres” mitjans de comunicació. El pànic dels polítics, tant aquí com a Espanya, amb vista al 19 de novembre, és precisament la por a l’abstencionisme. Als d’aquí, per raons pròpies; als d’allà, perquè veuen les nostres com un antecedent de les seves.

Hi ha, és clar, un racó de polítics que aquesta profetitzada falta de participació popular alegra: aquells que afavoreix la baixa participació de l’electorat…, sempre que l’abstenció no sigui exagerada. Si del que ha dit el respectat batlle de Sabadell, se’n fes plat, ja en parlaríem… I en canvi no ha dit res de l’altre món: ja de base, l’estatut de Catalunya no és res, ni permet de governar, ni fer política -els poders són sempre a Madrid-; és l’estatut d’una comunitat autònoma, no pas d’una nació. Només faltava la col·laboració entre CiU i el Govern espanyol perquè el Parlament de Catalunya no es pogués fer ni comèdia com fins ara -perquè no s’hi pogués ni fer veure que s’hi fa política.

Hi sol haver un parell de raons per anar a votar les autonòmiques. L’una, que sempre és propaganda, i si hi ha parlament i parlamentaris a Catalunya, encara que només ho siguin de nom, vol dir no que tinguem parlament i parlamentaris, sinó que en volem tenir. Anar a votar al Parlament de Catalunya és només una declaració d’intencions. L’altra raó és que, si l’hàbit no fa frare, ajuda a fer-ne. Aquesta segona raó, l’ha invalidada l’acord CiU-PSOE: ha quedat clar que a l’hora de la veritat continuem professant al convent de Madrid. De cop i volta, de Brussel·les no se’n va sentir parlar més. Com si Europa, ni que sigui la de les regions, no existís.

Si els soviètics deien que l’estat feia veure que els pagava i ells que treballaven, nosaltres fem veure que els votem perquè ells puguin fer veure que ens governen. Quinze anys de què?