maindedieuLa selecció de futbol francesa va classificar-se pel Mundial de Sud-Àfrica amb un gol precedit d’una claríssima mà del davanter Tierry Henry. Sobta que les cròniques dels diaris esportius tractin amb normalitat que la qüestió esdevingui protagonista de l’agenda política tant de l’Estat francès com d’Irlanda. I és que quan no hi ha seleccions catalanes pel mig, sembla que no “es barregi política i esport”.

La classificació amb la “main de Dieu” de França pel Mundial 2010 ha esdevingut una qüestió d’estat i fins i tot el Parlament i el Govern irlandès han demanat oficialment a la FIFA la repetició. L’organisme futbolístic ho ha descartat aquest divendres (es tractava d’un error d’apreciació de l’àrbitre no pas una qüestió tècnica) però la decisió no ha aturat les declaracions realitzades des de les més altes esferes polítiques d’ambdós estats.

“Si no es repeteix el partit, la FIFA estarà dient a la gent que si fas trampes guanyaràs” va afirmar el ministre de Justícia irlandès, Dermot Ahern. La ministra d’Economia francesa, Crhistine Lagarde, es va situar en la mateixa línia: “Seria bo que el partit es tornés a jugar”. Per la seva banda Roselyne Bachelot, ministra de Sanitat i Esports, va expressar que el seu sentiment era de “vergonya, més que orgull”. El president de la República Francesa, Nicolas Sarkozy, no va voler fer declaracions sobre el tema però si que va demanar “disculpes” al primer ministre irlandès, Brian Cowen, mentre que el seu homòleg gal, François Fillon va assegurar que “els governs no s’han d’immiscuir en els assumptes de la FIFA”.

Més enllà de la injustícia esportiva que pot suposar que qualsevol equip aconsegueixi un èxit esquivant el reglament la resposta de Fillon semblaria a priori la més lògica. No només perquè les competicions esportives són organitzades per entitats privades sinó perquè sempre s’ha cridat als  quatre vents que política i esport són dos elements que no “s’han de barrejar”.

Una fal·làcia usada a conveniència
Esport i política acostumen a ser dues cares d’una mateixa moneda. Considerar que “no s’han de barrejar” es tracta d’una fal·làcia usada a conveniència per exemple per atacar la tasca pel reconeixement de les seleccions esportives catalanes. Un exemple recent va ser l’amenaça fins i tot amb responsabilitats penals al combinat espanyol de futvolei per no disputar un torneig on també jugava Catalunya.

En les cròniques dels quatre diaris esportius consultats* (dos de catalans, Sport i Mundo Deportivo; i dos d’espanyols, Marca i As) en cap moment es qüestionen si és “normal” que el resultat d’un partit de futbol esdevingui protagonista en l’agenda política de dos estats europeus. Si s’ho qüestionessin, ja no podrien utilitzar l’argument de la “barreja de la política i l’esport” en el cas de les seleccions catalanes. De fet, tampoc ho van fer quan el Parlament de la Comunitat Autònoma Basca va aprovar una resolució per demanar el “retorn” de la selecció espanyola de futbol i de la Vuelta Ciclista.

* No s’ha tingut en compte El 9 Esportiu ja que informa amb normalitat de les seleccions nacionals catalanes i, a més,  assumeix amb naturalitat la relació entre política i esport en bona part dels seus articles.