Aquest article va ser publicat fa més d'un any. La informació que hi apareix fa referència a la data de publicació.

El Col·lectiu Emma va néixer l’abril de 2008 després d’un article del Financial Times (Spain’s ‘coffee for all’ can be a bitter brew) molt esbiaixat respecte la realitat catalana i la resta de nacions de l’Estat espanyol. El seu objectiu és ajudar als corresponsals dels mitjans internacionals a comprendre la realitat catalana ja que perceben que ni ells l’entenen ni els catalans fan suficients esforços per donar-la a conèixer.

“El Col·lectiu Emma neix del cansament que molta de la premsa estrangera que llegim habitualment parli esbiaixadament de Catalunya com a subjecte polític”. Un dels seus impulsors, Salvador Garcia-Ruiz, explica que són una dotzena de persones amb dos elements en comú: viure a l’estranger o haver-ho fet durant una temporada i, sobretot, estar preocupats per la imatge exterior del nostre país. També en formen part un parell de “noves catalanes” provinents d’Irlanda i els Estats Units d’Amèrica. Han pres el nom del personatge històric de l’Abadessa Emma -filla de Guifré el Pilós- tant per la facilitat de dir-lo en diversos idiomes com per la voluntat de donar-lo a conèixer.

Després d’una primera resposta a un article del The Economist -a càrrec del professor Carles Boix- l’aparició del reportatge al Financial Times va ser l’espurna que va fer engegar el col·lectiu. “Busquem fer una resposta molt detallada, amb dades que rebatin l’article publicat” explica Garcia-Ruiz. En aquest sentit no pretenen tant aparèixer al diari en forma de carta sinó especialment contactar amb el periodista i el seu editor. “No ens interessa tant que rectifiquin sinó que coneguin la realitat catalana per tal que no es repeteixin certs plantejaments esbiaixats”, explica l’impulsor del col·lectiu Emma. També en alguns casos, com el del mateix Financial Times, s’han entrevistat amb el corresponsal a l’Estat espanyol del mitjà.

Segons Salvador Garcia-Ruiz, “el principal problema és que reben la informació des de Madrid i amb inputs totalment madrilenys”. En aquest sentit entona un cert mea culpa col·lectiu ja que considera que des de Catalunya no es fan prou esforços per explicar-se. “Cal saber identificar aquests corresponsals i fer-los arribar les dades que expliquin la nostra realitat amb la seva llengua”, aclareix. “És una responsabilitat compartida” rebla.

Com en la majoria de coses hi ha grans diferències entre els mitjans, un fet que no atribueix ni a la nacionalitat ni a la ideologia sinó a la predisposició del propi periodista. En aquest sentit el més sensible a la causa catalana és Le Monde -tot i ser un mitjà de referència d’un estat jacobí- mentre que titlla de “cas perdut” The Economist. Tot i això aclareix que no busquen “sensibilitat” sinó que els mitjans internacionals expliquin la realitat del nostre país no només des d’un punt de vista contrari a les seves aspiracions nacionals.

Per l’impulsor del Col·lectiu Emma, el 13-D no va suposar un especial punt d’inflexió. Considera que l’ampli tractament i l’enfocament positiu de les consultes va ser fruit tant d’una feina prèvia ben feta com de la “lògica democràtica” de l’esdeveniment. “És molt més fàcil d’explicar que la gent vota per ser o no independent que els estira i arronses de l’Estatut”, explica. En aquest sentit, mentre el Barça és un dels temes que els diaris tracten en positiu, la llengua, el finançament i l’autogovern cauen tradicionalment a la balança negativa.