Aquest article va ser publicat fa més d'un any. La informació que hi apareix fa referència a la data de publicació.

Mobilització contra el CIE de la Zona FrancaEntre 150 i 180 immigrants reclosos al CIE de la Zona Franca de Barcelona van començar el passat 7 de juny una vaga de fam per denunciar que són víctimes d’abusos policials. Si la situació dels centres d’internaments d’estrangers ja són prou opaques, la gran majoria dels mitjans de comunicació han obviat la protesta. Un fet que sorprèn tenint en compte la gran repercussió de les notícies sobre immigració, per exemple darrerament, amb el debat sobre la prohibició de l’ús del burca.

Fent un repàs de la premsa de paper i digital de referència costa trobar referències a la vaga de fam que entre 150 i 180 interns del CIE de la Zona Franca van començar fa una setmana. El Punt hi va dedicar una notícia de mitja plana el 9 de juny (“Interns del centre d’internament d’estrangers, en vaga de fam per denunciar abusos policials”). El diari del Grup Hermes explica que l’associació Drets i Papers per a Tothom xifra en un 80% el seguiment d’una protesta contra la situació de presumptes abusos policials i de la mort d’un intern -la segona en un any- el passat mes de maig. Així mateix, es recull la versió de la Policia Nacional espanyola que nega tant les acusacions com la protesta.

L’altre diari que fa una petita referència a la notícia és l’Avui. Es tracta d’un petit breu també publicat el 9 de juny (“Vuitanta immigrants en vaga de fam a la Zona Franca”). L’altre rotatiu del Grup Hermes parla de 80 immigrants en vaga de fam per protestar “per la mort d’un jove marroquí que les autoritats van atribuir a un suïcidi, fa una setmana”. També recull la versió de la Prefectura Superior de la Policia de Catalunya que va negar l’inici d’una vegada de fam tot i que va admetre que els interns “havien deixat de menjar en algun moments del dia com a mesura de protesta”. També se’n va fer ressò l’Agència Catalana de Notícies el vuit de juny (“Una quarantena de reclusos del CIE estan en vaga de fam, segons SOS Racisme”) però no ho van fer ni els mitjans de la CCMA ni La Vanguardia i El Periódico.

Un altre dels pocs mitjans que fan una petita referència als fets del CIE és l’edició digital del diari espanyol ABC que reprodueix una nota de l’agència EFE (“Policia rebutja les acusacions de tortures al CIE de la Zona Franca”). Una nota en la qual la Confederació Espanyola de Policia rebutjava les acusacions de tortures i maltractaments contra els agents que custodien el CIE de Zona Franca. A banda de titllar les acusacions de “repugnants” -i demanar a la Prefectura Superior que inici accions legals contra les organitzacions denunciants- afirmaven que només un grup d’argelins havien deixat de menjar durant un dia.

Contrast amb el debat del burca
La reduïda presència dels fets del CIE de la Zona Franca contrasta amb l’amplíssima cobertura que acostumen a rebre les notícies relacionades amb la immigració. En són dos bons exemples el debat actual sobre la prohibició del burca  i el nicab als espais públics dels municipis –en parla el periodista Humbert Roma al seu bloc– o mesos enrere tot el conflicte del no empadronament dels immigrants irregulars.

Un fet que esdevé més xocant i preocupant quan la realitat dels centres d’internament és totalment opaca. En aquest sentit, les entitats que denuncien la situació parlen que des de l’inici de la vaga de fam -actualment només la seguirien entre 10 i 15 interns- s’haurien produït deportacions d’alguns dels participants a la protesta. També cal tenir en compte el poc ressò que han tingut les dues morts en circumstàncies poc clares de dos interns del mateix centre. El darrer cas es va produir el 13 de maig quan Mohamed Abagui, veí de 22 anys de Sabadell nascut a Tànger, va aparèixer mort després de ser detingut en sortir de casa el 15 d’abril. L’altre cas es remunta el 19 de juny de 2009 quan Jonathan Sizalima, un noi equatorià de 20 anys, va morir en estranyes circumstàncies la mateixa nit que va ser detingut a la platja de Barcelona. El director del CIE, Miguel Angel Prieto, va assegurar que s’havia suïcidat “penjant-se d’una samarreta des d’una reixa del sostre”. Tanmateix, no van permetre a la família veure el cost fins al cap de sis dies quan va arribar al seu país d’origen.