miners xileAvui el món s’assabentava del rescat amb èxit dels 33 miners xilens atrapats vius a la mina de San José, 800 kilòmetres al nord de Santiago de Xile. Enrere queden 71 dies d’angoixa i por per aquests treballadors i les seves famílies, però enrere queden -o no, ja veurem- 71 dies de reality show en que  molts mitjans de tot el món han jugat amb aquest patiment per a enregistrar rècords d’audiència.

Naturalment, el fet que el cas d’uns miners atrapats sota terra hagi generat una mobilització mediàtica d’aquestes característiques és en si mateix positiu. Però per altra banda és realment alarmant que hàgim pogut saber quin maquillatge es posaria la dona d’un dels miners atrapats o els problemes sentimentals que tenia un altre; s’hagi descrit amb el detallisme digne d’una revista especialitzada la tecnologia que ha permès la seva localització i posterior rescat o que s’hagi seguit amb insistència les declaracions triomfals del president de Xile, Sebastián Piñera. En definitiva, que hàgim sabut tots aquests detalls i a penes ningú hagi aprofitat per saber perquè ha passat aquest accident, com són les condicions laborals a les mines xilenes o quants accidents hi ha anualment similars al de San José.

Aquesta pregunta sí que se la va fer el diari digital xilè La Alternativa i va descobrir que enguany ja han mort 31 persones a les mines del país andí -sols dues menys que les que han estat rescatades avui,- la última a penes fa sis dies, en plena allau mediàtica, sense que això fos suficient per a que ens assabentéssim de la mort de Jaime Eduardo Jiménez Zapata. En els últims deu anys han estat 373 els treballadors que han mort a les profunditats de la terra. Al 2004 Javier Castillo Julio moria al mateix lloc on s’ha produït l’actual accident, també per culpa d’un despreniment. De fet la mina de San José ja havia estat clausurada dues vegades el 2007 a causa de les constant morts d’obrers al seu interior, però el 2008 es reobria doncs suposadament s’havien fet les reformes necessàries per garantir la seguretat. Unes reformes que els treballadors no veien clares i el secretari del sindicat ja havia advertit que es trobaven en una “situació d’alt risc”.

Segons explica el director de la federació Minera de Xile, Pedro Marín, a La Alternativa: “les multes i les sancions haurien de ser més dràstiques perquè les empreses moltes vegades prefereixen pagar les multes, que són irrisòries. Les suspensions són molt escasses i esporàdiques perquè després d’un temps tornen a obrir amb el coneixement de les autoritats”. I continua: “amb l’actual model econòmic es posa per davant els beneficis a la seguretat i que una mina com la de San José, amb uns beneficis anuals de vuit milions de dòlars no té cap obligació d’invertir un pressupost mínim en seguretat”. “El problema és que no hi ha cap legislació que els obligui a invertir en seguretat -explica la directora de l’Institut de Seguretat Laboral de Copiapó, Lorena Martínez- i tampoc hi ha un control adequat de les regulacions de seguretat i higiene”.

Amb el país molt afectat per l’actual accident i el món sencer mirant, Sebastián Piñera va anunciar canvis dràstics en el control de la seguretat a les mines, amb nombroses dimissions de responsables i la creació d’una Superintendència de Mineria per a fiscalitzar-ne les activitats. Unes intencions que Néstor Jorquera, president de la Confederació Nacional de Miners de Xile, considera que només són  una manera de ”guanyar temps” per a que la gent s’oblidi del tema. Jorquera també denuncia que a la recent creada comissió no hi ha cap representant sindical i demana que el Govern de Xile  ratifiqui els convenis 176, 167, 184 i 187 de l’OIT sobre la mineria.

Però de tot això, a penes ens n’haurem assabentat pels grans mitjans tot i el seu seguiment continuat i massiu del drama de San José.