lipdub indepeUn nou fenomen arrasa a internet. Es coneix com a “lipdub”, un acrònim format amb la paraula lip -llavis en anglès- i dub, diminutiu de doblatge. I es tracta bàsicament d’això: fer veure que es canta una cançó i gravar-ho en un únic plànol-seqüència de forma casolana i barata. La idea va néixer en els campus universitaris, que buscaven la forma de promocionar les instal·lacions i atraure estudiants, però, en sols dos anys, ja s’ha fet servir per tot tipus d’objectius: divertir-se, promoure una empresa o una institució i, també, una causa política. Aquest és el cas del “Lipdub per la independència”, gravat fa una setmana a Vic amb el rècord mundial de participants i que ja s’acosta a les 400.000 visualitzacions en només sis dies.

Per a fer-lo possible hi van participar 5.700 persones -incloent membres de colles castelleres, sardanistes, diables, esbarts dansaires i clubs esportius- i els resultats van ser ser validat per l’Acadèmia Mundial dels Rècords. Les dades d’audiència de la iniciativa són espectaculars i deixen enrere molts programes de televisió. En sols els darrers quatre dies d’octubre es va situar com el vídeo de You Tube més vist a l’Estat espanyol i el 36è més vist a nivell mundial, ha obtingut quasi 10.000 comentaris i 1.300 internautes l’han afegit com a un dels seus vídeos preferits.

Les xarxes socials com Facebook, Twitter o el mateix You Tube cada cop són més presents a la nostra vida i augmenta la seva capacitat d’influència social i política. Un altre exemple recent és el de Wikileaks, una web independent i semivoluntària que ha demostrat més capacitat d’impacte global que qualsevol gran cadena internacional. Una influència que es nota en la quantitat creixent d’articles periodístics que es basen, precisament, en la reacció de les xarxes socials davant un fet concret.

Però no sols es tracta de la indomable independència de la xarxa, almenys fins ara, la que fa tremolar els poderosos d’arreu del món, tal i com recorda Manuel Castells des de La Vanguardia aquesta mateixa setmana. També ens referim a la seva capacitat de mobilització. S’han fet molta acudits sobre el fet que no hi ha causa digna d’aquest nom que no tingui el seu grup de Facebook i  sobre la dubtosa utilitat d’aquests. Però qualsevol activista amb una mínima experiència sap que el pas més difícil de qualsevol procés de mobilització és aconseguir que els afectats per qualsevol qüestió siguin conscients que hi ha més gent en la seva situació i es puguin conèixer i posar-se en contacte. I encara més. Quantes manifestacions per la independència s’han fet a Vic amb uns 6.000 participants? Doncs l’excusa del rècord mundial de lipdubs -excusa irrisòria s’ha de reconèixer- ha servit per que aquesta sigui, probablement, la primera. Tot un exemple que no sempre el món virtual i el real es troben separats.

I poden aquestes xarxes socials canviar el món? Doncs és segur que ningú pot respondre aquesta pregunta, però és el que plantegen els sociòlegs estatunidencs Nicholas Christakis i James Fowler, autors del llibre “Connected: The Surprising Power of Our Social Networks and How They Shape Our Lives”. En aquest estudi, Christakis i Fowler asseguren que la capacitat d’influència sobre les decisions personals del nostre entorn són molt més grans de les que imaginem i que amb la irrupció de les xarxes virtuals encara ha augmentat més. No en va experts en marketing d’arreu del món tracten de trobar com utilitzar aquesta influència imperceptible per vendre productes. Una equació que ja s’ha convertit en la pedra filosofal de la publicitat actual.

Però les causes justes no necessiten d’experts en marketing per difondre’s, sols de persones entusiastes i d’un hàbitat en que es trobin en igualtat de condicions amb els poderosos. Un hàbitat en que fins i tot les eines inventades amb finalitats comercials poden acabar en mans dels activistes.