Entrevista a Bartolo Fuentes, periodista i dirigent del Front Nacional de Resistència Popular d’Hondures.

Un cop passades les eleccions de fa quasi un any, Hondures ha tornat a deixar de ser notícia als mitjans catalans i ha quedat la impressió que s’ha recuperat la democràcia. Com es viu aquesta situació allí?

Aquestes eleccions van ser organitzades pels mateixos que van donar el cop d’estat, sense garanties democràtiques i desconegudes per la resistència. Es van retirar milers de candidats, incloent una candidatura a la presidència i una altra a la vicepresidència.
Van ser unes eleccions en les que la gent no va anar a votar. Els resultats oficials són contradictoris, però els nostres càlculs parlen d’una participació no superior al 35%, tenint en compte les pressions dels patrons en favor del vot, el que es va traduir en milers de butlletes blanques o nul·les.
El resultat va ser un Congrés Nacional integrat a un 65% pels mateixos diputats que van aprovar una renúncia falsa del president i un govern format pels qui van organitzar el cop. Encara que els caps de les forces armades en aquell moment han passat a condició de retir, aquests es troben en llocs clau del govern i, per exemple, l’ex-cap de l’Estat Major Conjunt avui és el gerent de l’empresa estatal de telecomunicacions.

I des del punt de vista d’un periodista? Com es viu?

En un període de menys d’un any, en que Porfirio Lobo és a la presidència, ja portem deu comunicadors assassinats i Hondures ja està catalogat com el segon país, després de Mèxic, més perillós per exercir el periodisme.

A això li hem de sumar les amenaces, atacs, cops… La setmana una companya de TV Globo denunciava que va ser segrestada durant una hora i mitja, temps durant el qual va ser conduïda dins un furgoneta pels carrers de Tegucigalpa mentre era amenaçada de mort. Grups paramilitars han elaborat llistes de “condemnats” en les que estic inclòs.

Però des d’un punt de vista formal, existeix una llibertat d’expressió?

Es podria dir que no hi ha una llei específica que prohibeixi la nostra feina, però a la pràctica hi ha un control total de la majoria de mitjans, siguin privats o públics, que s’han alineat a favor del cop. Jo mateix vaig ser acomiadat de la televisió, privada, on treballava l’endemà mateix del cop. I això que ni tan sols era un programa de contingut polític.

Llavors els únics mitjans que s’oposen a l’actual situació són les cadenes de ràdio i televisió Globo, que han patit la majoria d’agressions, algunes ràdios comunitàries, moltes de les quals han estat tancades i algunes petites revistes com la que fem, Vida Laboral, que tenen molts pocs recursos. Internet, que seria una eina fantàstica, arriba a menys del 10% de la població hondurenya.

Com deia al principi, Hondures ha tornat a caure de l’agenda dels mitjans de comunicació internacionals. Quina anàlisi en fan d’això?

Per a nosaltres és terrible. Sabem que Hondures és un país petit i que és difícil mantenir l’atenció sobre el que hi passa, però aquest desinterès és una carta blanca per a la impunitat dels colpistes. És curiós com a la premsa espanyola, que segueix tan de prop el que passa a Amèrica Llatina, on manifestacions molt reduïdes o vagues de fam de persones individuals aconsegueixen un ressò tan gran, les morts, les vagues o les més d’1.300.000 signatures aconseguides a favor d’una Assemblea Constituent passin desapercebudes. Sembla que la preocupació per la democràcia i els dreta humans siguin diferents segons de quin país es parli.

Aquest doble raser l’han notat també a mitjans d’altres països?

Sí, clar, sobretot dels EUA. De fet hi ha mitjans que ens silencien, i n’hi ha que preferiríem que ho fessin. Quan surt un periodista del Financial Times i publica un reportatge explicant que a Hondures hi ha 5.000 guerrillers internacionals pagats per Chávez, -una absoluta invenció,- doncs preferiríem que no digues res.

Un Comentari