vamtacDurant la darrera setmana, l’actualitat internacional ha estat centrada en l’atac marroquí al campament de Gdeim Izik i la terrible onada de repressió que s’ha viscut als territoris ocupats del Sàhara Occidental. A pesar de l’intent marroquí de controlar la informació, amb censura als mitjans del país i l’expulsió de desenes de corresponsals estrangers -alguns d’ells catalans- a l’era d’internet aquest és un esforç en va i la xarxa s’ha omplert de cròniques i vídeos que expliquen com forces de seguretat i civils marroquins han assaltat comerços, detingut activistes indiscriminadament i mort un nombre indeterminat de persones.

Tot i la gravetat dels fets, el Govern espanyol es nega a expressar una condemna pública tot assegurant que en aquest conflicte anteposa “els interessos de l’Estat”. Uns interessos que sembla que no són ni els drets humans, ni la llibertat d’expressió, ni la legalitat internacional i ni tan sols les responsabilitats jurídiques d’aquest mateix estat que, encara avui, és l’administrador legal dels territoris del Sàhara Occidental.

Quins són llavors aquests “interessos” als que apel·la Zapatero? Doncs potser els interessos comercials d’un soci que ha comprat 340 milions d’euros en armament en els darrers tres anys. I és que Marroc no sols pot massacrar la població sahrauí amb la total permissivitat de Madrid, sinó que ho pot fer en els Vehicles d’Alta Mobilitat Tàctica (Vamtac) fabricats a Santiago de Compsotel·la i exportats amb autorització del Ministeri espanyol de Defensa. Encara que ningú ho hagi confirmat, com es tracta de la gens menyspreable xifra de 1.200 Vamtac, és de suposar que alguns d’aquests és possible que s’hagin fet servir a la repressió de sahrauis.

Però aquesta dada ha passat desapercebuda per a la majoria de mitjans,després de més d’una setmana de reportatges continus del conflicte, majoritàriament amb una línia editorial força combativa amb l’actitud de les autoritats marroquines. Línia que s’ha anat endurint a mida que aquestes van decidir posar més i més problemes a l’exercici del periodisme internacional amb tot tipus de sistemes, des de les cancel·lacions de reserves de vols fins a la detenció, passant per la retirada d’acreditacions i les expulsions. Una actitud crítica que, per cert, es va trobar a faltar quan Israel, durant els bombardeigs de la Franja de Gaza de 2008 va actuar de forma similar a la del Marroc aquests dies.

En alguns casos, les crítiques a l’assetjament marroquí de periodistes ha comportat també declaracions a la manca d’actitud de la diplomàcia espanyola per a defensar els seus ciutadans i, també, la llibertat d’expressió, però cap mitjà ha fet el pas de relacionar aquesta actitud amb la complicitat espanyola amb el rearmament marroquí, a pesar que la notícia es troba en les seves pròpies hemeroteques.

Un Comentari