Aquest article va ser publicat fa més d'un any. La informació que hi apareix fa referència a la data de publicació.

diari-araEn només dos dies podrem tenir a les mans el nou diari Ara, que ens promet revolucionar el panorama mediàtic català i convertir-se en la referència del periodisme amb la centralitat fixada a casa nostra. O potser tot serà un “bluff” de vint milions d’euros. El temps ho dirà. Però el que és cert és que els seus impulsors ja han aconseguit el seu primer èxit: que tothom en parli -prova d’això són els 50.000 visitants al seu preweb- encara que a vegades sigui malament.

S’ha de reconèixer que si des del nou diari fan un periodisme tan agosarat com la seva campanya publicitària tenen l’èxit assegurat. Han aprofitat totes les vies i fins al fons, des de les prehistòriques presentacions als pobles -l’AraTour- fins a les moderníssimes xarxes socials -28.000 amics al Facebook.- Des dels caríssims anuncis per televisió fins als rumors gratuïts. Ho han fet bé i a fons i, almenys, l’expectativa està generada, gràcies en part a “una falta de modèstia èpica” -tal i com ho resumia a la perfecció David Centol des de Comunicació21.- La sensació és que aquesta gent ha tirat la casa per la finestra i va en serio.

Però amb l’actual panorama de crisi econòmica i de desorientació dels rotatius, l’aparició d’un nou diari -i a més, en un mercat com el català, minoritzat i dividit- és normal que sorgeixin dubtes i que n’hi hagi molts que no li vegin futur a l’aventura. Potser les possibilitats que tenen queden molt més clares quan s’observa la por que han començat a generar en els seus possibles adversaris. Segons confidencials com Tribuna.cat, des del Grup Godó ja han començat a fer córrer rumors sobre la viabilitat del projecte per tal d’espantar possibles anunciants o inversors. A més La Vanguardia ha fet moviments de més calat, com l’anunci de la versió catalana per a principis d’any -interpretat com un intent de mantenir al lector catalanista que té el diari- o els fitxatges de gent que podia anar a l’Ara a base de talonari.

Més estranya és la campanya iniciada per El Triangle, segons la qual l’Ara no seria més que un submarí convergent obedient a obscurs interessos. És difícil saber les intencions del setmanari de Jaume Reixach i i si tindrà raó, però és obvi que, pel que fa a la transparència, l’Ara ha donat una lliçó a la resta de grups de comunicació. Quin té els seus accionistes principals fotografiats al web o fan públiques les subvencions que rep?

Per saber si el diari satisfarà totes les expectatives caldrà esperar a diumenge. I s’haurà d’esperar una mica més per saber si el projecte qualla i si -tal i com han promès- creix cap a un diari nacional dels Països Catalans. Però per ara les impressions generades al sector de la professió preocupat per aquest tipus de periodisme són bones –ho explica Joan Vila, president del Grup Barnils al seu bloc- i, com a mínim, ja ha quedat clar que en aquest país encara hi ha gent capaç de tenir projectes il·lusionants i arriscar el que faci falta per a dur-los a terme.