Aquest article va ser publicat fa més d'un any. La informació que hi apareix fa referència a la data de publicació.

pratZapatero ha esperat a que haguessin passat les eleccions autonòmiques del Principat per anunciar la privatització del 49% de l’aeroport del Prat. Una decisió emmarcada en la manca de liquiditat del Govern espanyol, ofegat pel deute, i per les “recomanacions” d’organismes internacionals com el FMI o la UE, però que a Catalunya s’ha llegit, sovint de forma forçada, en clau de la reivindicació d’una descentralització de la gestió d’aquesta infraestructura. Pràcticament ningú ha caigut en que una gestió privada anirà en benefici d’una empresa concreta i no dels interessos catalans en el seu conjunt.

Els principals rotatius de Barcelona insisteixen -en quasi total unanimitat- en preguntar-se com es repartirà el 51% de l’aeroport que continuarà a mans públiques, sense posar en dubte la necessitat o conveniència de privatitzar l’altre 49%. Per a l’Avui, el problema és que “Catalunya queda marginada en la privatització del Prat”, per a El Periódico “Foment deixa la Generalitat fora de l’aeroport del Prat privatitzat”, i a l’Ara preocupa, bàsicament, que “Madrid podria mantenir el control estratègic de l’equipament”. Una línia argumental en la que sembla que la privatització sigui, ni tan sols positiva, sinó inevitable o natural i no es pugui posar en dubte en el cas d’una infraestructura eficient, rendible, estratègica i que recentment ha rebut milions d’euros públics en inversions. Unes preguntes que, per cert, sí es fan molts dels lectors de les edicions digitals que aporten els seus comentaris.

Ves a Verkami Anuari Mèdia.cat 2019

Però en favor dels periodistes s’ha de dir que tan polítics com empresaris o experts de caire neoliberal -els únics als que se’ls pregunta a l’hora de redactar les notícies- s’han mogut en la mateixa direcció, sense posar en cap cas en dubte la privatització i, fins i tot, confonent-la amb la descentralització. En aquesta línia han destacat les patronals Foment i Fepime que consideren la mesura com “un primer pas per aconseguir una autonomia total i més pròxima a Catalunya d’una infraestructura tan important”. Sense deixar de valorar positivament la privatització, la Cambra de Comerç, almenys entén la diferència entre aquesta i descentralització i pregunta pel paper de la Generalitat dins la part de gestió pública.

En aquesta mateixa línia, Felip Puig demana als diputats del PSC que bloquin el decret de Zapatero, no perquè la privatització sigui negativa, sinó com a xantatge fins aconseguir la participació autonòmica a l’ens aeroportuari. Encara més neoliberals que la dreta de CiU, Joaquim Nadal considera la privatització “un primer pas” i Joan Puigcercós assegura que el debat no es troba en si la gestió és “pública o privada” sinó que estigui en mans d’algú que defensi els interessos de Catalunya.

Paradoxalment, una de les veus més crítiques ha estat l’eurodiputat de CiU i conegut economista neoliberal, Ramon Tremosa, qui denuncia que el model plantejat per Zapatero podria ser “una fórmula perquè Madrid continuï tenint la pella pel mànec”. En una línia similar -i posant els arguments de periodistes, empresaris i polítics al revés- Vicent Partal s’exclama que Zapatero vulgui El Prat “abans privat que no català” en una “variant d’aquell ‘antes roja que rota’”.