Aquest article va ser publicat fa més d'un any. La informació que hi apareix fa referència a la data de publicació.

wikileaks_censuraL’argument principal de la intensa i desesperada batalla que el Govern dels EUA està liderant contra Wikileaks és que les seves revelacions “posen en perill vides humanes”, tal i com va dir la mateixa Secretària d’Estat Hillary Clinton. Però podria ser al revés? Podria ser que el fer de posar al descobert les pràctiques mafioses i violentes dels serveis secrets estatunidencs arreu del planeta ajudés a salvar algunes vides?

Això deu ser almenys el que deu pensar Khaled El-Masri, segrestat a Macedònia per la CIA i traslladat en secret a Afganistan de la forma en que ho faria una organització criminal i no per un govern democràtic: nu, amb cadenes als peus i en el maleter d’un cotxe. Un cop en una presó secreta d’Afganistan va patir intenses tortures i va ser retingut fins i tot quan la CIA ja sabia que s’havia equivocat. Finalment va ser abandonat en una carretera albanesa. El-Masri, que té ciutadania alemanya, va denunciar els fets i, per un moment, semblava que tretze espies nord-americans serien encausats, però després la fiscalia va decidir arxivar el cas. Avui, gràcies a Wikileaks, se sap que l’ambaixada dels EUA a Alemanya va advertir que aquest judici podia “ser perjudicial per a les relacions bilaterals”. Un cas similar han destapat els cables de l’ambaixada a Madrid en relació a la mort del càmera de Telecinco, José Couso, per trets d’un tanc estatunidenc quan cobria la presa de Bagdad el 2003.

Fins a quin punt aquesta impunitat de que gaudeixen els espies i militars dels EUA els anima a perpetrar nous crims? Podria ajudar Wikileaks a què, en un futur, les “advertències” dels diplomàtics nord-americans, fossin menys efectives? És difícil, si s’ha de tenir en compte les declaracions del portaveu del Pentàgon, Geoff Morrell, dient que “es món no es relaciona amb nosaltres perquè els agradem o perquè ens tinguin confiança. Pacten amb nosaltres perquè no els queda més remei. Som l’últim, l’únic, poder indispensable que queda”.

Però, per si de cas, el Govern de la major superpotència del planeta s’ha llançat amb totes les seves forces contra una petita organització de no més de quinze persones desarmades o, més aviat, armades sols d’uns quants ordinadors i la veritat. Pressions a les empreses que allotjaven el web, usurpació del seu domini, ciberatacs i una creixent pujada de to en les declaracions i amenaces de responsables polítics de tot tipus, que van des de canviar la legislació d’espionatge fins a l’assassinat, passant per judicis a Guantánamo o la declaració “d’organització terrorista”. També la fiscalia sueca a desenterrat aquest mes la denúncia per violació contra Julian Assange. Casualitat? Veient les reaccions d’altres fiscalies del món a les demandes dels EUA, costa de creure. Però la reacció del Govern nord-americà era esperable, almenys per algú que ha tingut accés a com pensa la seva diplomàcia. Per Noam Chomsky, els cables filtrats demostren “un profund odi a la democràcia per part de la nostra direcció política”.

Potser per axò circula per internet un document anomenat Wikileaks_insurance  que qualsevol es pot descarregar. Ningú sap que conté i està encriptat, però si li passa qualsevol cosa a Assange, els seus amics difondran la clau per accedir-hi. En aquest particular David contra Goliat, li escau millor que mai aquella frase tan suada de la realitat supera la ficció.

Mentre, però, els 250.000 cables van sent pujats a Wikileaks a una lentitud exasperant. Segons l’organització es tracta d’aconseguir el màxim ressò mediàtic. I és cert que una pujada massiva en diluiria l’impacte, però per ara sols cinc grans diaris de països occidentals tenen accés avançat a la informació. I els seus criteris a l’hora de decidir-ne les prioritats de publicació i interpretació ja han estat força criticats. Com per exemple el retard per part de El País a l’hora de fer públics 115 documents agrupats a l’epígraf “propietat intel·lectual”. En ple procés de discussió parlamentària de la Lleis d’Economia Sostenible -que, en defensa dels drets d’autor, donaria amplis poders a l’executiu en el control d’internet- seria important saber en quin grau han tingut èxit les pressions comercials dels EUA en el seu redactat.

Aquesta i moltes altres qüestions no es podran saber fins que El País i els seus aliats no publiquin tota la informació que tenen. O fins que Wikileaks no acabi de penjar els documents al seu web. Si és que abans Julian Assange no és a Guantánamo.