Aquest article va ser publicat fa més d'un any. La informació que hi apareix fa referència a la data de publicació.

enrique-morenteAvui pràcticament totes les portades de l’Estat espanyol coincidien a destacar la mort del cantant de flamenc Enrique Morente. Des de La Razón fins a Público, en el cas de Madrid, i totes les capçaleres de Barcelona i València -excepte l’Ara- coincidien en els seus condols cap al que és considerat un dels grans renovadors del flamenc. Al marge de la polèmica per una suposada errada mèdica en la seva mort, els diaris se centren en els obituaris habituals en aquest tipus de casos i publiquen sentides mostres de condol d’amics o companys de professió. La militància de Morente, “el cantaor roig” però, queda pràcticament oblidada a pesar de les dotzenes de pàgines escrites.

Enrique Morente va ser sempre una persona compromesa amb la solidaritat i el canvi social i va oferir la seva veu a les causes que considerava justes. El seu propi web oficial té un apartat anomenat “el seucompromís” on hi escriu frases com: “No sabem ja qui són els terroristes i de qui hem de defensar-nos” o “vaig voler fer un pamflet antiarmamentista en nom de tots els músics”.

Però aquesta faceta seva sembla que no ha interessat als editors d’El Mundo o La Razón, que no han dedicat ni una sola línia a parlar-ne. Ni tan sols un fet tan evident com que en 1971 publiqués el seu Homenaje flamenco a Miguel Hernández -el que li va suposar el boicot per part de les autoritats franquistes- fan reflexionar als obituaristes. L’ABC en fa una sola menció, una frase segons la qual va deixar de “ser comunista quan va visitar la Unió Soviètica” -amb el que es dedueix que almenys ho va ser- però oblidant que això no li va impedir continuar sent un antisistema -com l’hauria de definir el mateix diari- i, per exemple, tocar en un festival contra la globalització a Barcelona el 2001. Per la seva banda, El País i Público sí que recorden aquesta faceta, encara que en destaquen sobretot la seva militància antifranquista i durant la transició.

A casa nostra La Vanguardia opta pel mutis total mentre El Periódico fa sols una breu referència a una de les seves últimes obres: “Guern-Irak”, gravada davant el cèlebre quadre de Picasso. Encara que el diari no digui res més, Morente parla per si mateix. L’Avui es limita a citar una frase de Morente en una entrevista anterior: “M’encanta com sona el català, i em sona estranyíssim que un cantaor català no canti en la seva llengua” i recorda que va ser ell qui va animar Miguel Poveda a cantar en català. Las Provincias i Levante tampoc en diuen res, i això que l’última actuació del cantant a València, va ser al barri del Cabanyal en una actuació gratuïta pels veïns que lluiten perquè no els destrueixin el barri. I és que Morente va estar -en paraules d’Ovidi- “amb els bons fins al final”.