interpolEns trobem a l’ull de l’huracà diplomàtic generat per l’anomenat “cablegate” i sembla que Julian Assange pagarà la seva gosadia amb la presó de per vida, i això encara si té sort. Als EUA hi ha periodistes que en demanen obertament l’assassinat i a la resta del món n’hi ha molts d’altres que el qualifiquen de lladre o impostor i per moments podríem arribar a pensar que el que ha fet ha estat malament. Però les filtracions de Wikileaks no són les primeres de la història -encara que mai cap  ha estat d’aquesta magnitud- i Assange no és el primer que s’enfronta a poderosos interessos i estats en favor de la veritat, la democràcia i la pau. Abans hi ha hagut altres Assange i molts d’ells no es troben a la presó ni han estat assassinats, sinó que, convençuts de que van fer el correcte, se solidaritzen amb el fundador de Wikileaks.

El més famós de tots ells és Daniel Ellsberg, un analista de defensa que el 1971 va filtrar el que seria conegut com “els papers del Pentàgon”, milers de documents que reconeixien el desastre que era, més enllà de la publicitat oficial, la Guerra del Vietnam. El seu coneixement públic va contribuir a accelerar la retirada estatunidenca del país asiàtic i segurament va salvar desenes de milers de vides. “A mi també em van amenaçar d’acusar-me d’espionatge, d’empresonar-me i de matar-me -recordava el mateix Ellsberg en relació a l’actual cas de Wikileaks- és el recurs dels estats quan es troben acorralats per la veritat”. La llegenda sobre Ellsberg és llarga i inclou suposats intents d’assassinat i de desacreditació -incloent fer-li ingerir LSD abans d’un acte públic- però el cert és que finalment va ser absolt i a dia d’avui continua treballant com a analista i periodista.

L’agent de la CIA David MacMichael va deixar l’agència d’espionatge el 1983 tot denunciant les deformacions dels informes d’intel·ligència per motius polítics i la implicació dels EUA en les dictadures centreamericanes. El seu testimoni va ser clau en el procés del Tribunal Internacional de Justícia contra els EUA pel finançament il·legal de la “contra” nicaragüenca. Avui és president de l’Associació per una Dissidència Responsable i va ser un dels crítics més durs als EUA amb la invasió de l’Irak.

Més recents són els casos de Katharine Gun i Frank Grevil -la primera una traductora anglesa i el segon un militar danès- qui en dues ocasions diferents van filtrar a la premsa les mentides que els seus respectius governs estaven fabricant com a excusa per a envair l’Iraq. Les seves consciències els van impedir ajudar a la declaració d’una guerra injusta i van assumir-ne les conseqüències. A pesar de les primeres amenaces, el judici contra Gun es va desestimar perquè la fiscalia va retirar els càrrecs, mentre que Grevil va ser condemnat a sols quatre mesos de presó.

També anglès és l’ex-ambaixador a l’Uzbekistan, Craig Murray, qui va ser expulsat del cos diplomàtic després de denunciar els abusos de drets humans del règim d’Islam Karimov. “Estem venent les nostres ànimes per merda”, va dir després d’enfrontar-se a un procediment disciplinari per 18 faltes -una de les quals seria contractar serveis sexuals amb la targeta de crèdit oficial- de les quals seria exonerat totalment. Però és els EUA el país amb més tradició de “xiuladors”, traduït literalment del terme en anglès. D’allà són Coleen Rowley, l’agent de l’FBI que va denunciar les errades d’aquesta organització per a prevenir els atemptats de l’11-S, Cynthia Cooper, l’auditora que va destapar l’estafa de l’empresa on treballava, WorldCom, i Sherron Watkins, el directiu d’Enron que va provocar l’escàndol més gran de la història econòmica americana.

La majoria d’aquestes persones han signat un manifest recolzant la tasca de Wikileaks i Assange i encoratjant-los a continuar: “WkiLeaks ha tret el geni de la transparència de la seva opaca ampolla i forces poderoses als Estats Units, que prosperen en el secretisme, tracten desesperadament de tornar el geni a l’ampolla”.