moodysAhir mateix les pàgines d’economia de la majoria de diaris treien fum per la nova revisió a la baixa de la credibilitat de l’economia espanyola per part de l’agència estatunidenca de qualificació Moody’s. El titulars eren d’allò més contundents: “Nou cop a la credibilitat d’Espanya” (El País), “La banca espanyola rep una altra advertència” (Ara), “La por a la qualificació de Moody’s fa que l’Ibex perdi un 1’5%” (La Vanguardia) o “Moody’s estudia rebaixar la qualificació de deute espanyol” (El Periódico i Levante). També el Govern espanyol va córrer a justificar-se davant l’empresa privada de Nova York i va anunciar avançament en la publicació de dades per tal de convèncer als auditors a canviar les seves prediccions.

Davant d’aquestes amenaces -un canvi en la qualificació de risc de Moody’s pot costar molts milions als pressupostos de l’Estat espanyol- hi va haver també reaccions airades. No van ser pocs els columnistes que van denunciar aquest xantatge cada cop menys encobert, com els de El País Xavier Folch -qui apostava per deixar enrere “la ruleta russa” amb que s’ha convertit el capitalisme global especulador- i David Trueba, que demanava que Moody’s “es presenti a les eleccions”. Més contundent, Raúl del Pozo, des de les pàgines de El Mundo carregava contra la “gentussa de pispes i acanadors de Wall Street”. Fins i tot l’editorial de El Periódico no s’estava de recordar “que tothom qüestiona aquestes agències per la seva lleugeresa i pel seu fracàs estrepitós al no preveure el fiasco de les subprime, l’inici de la crisi”.

Tot i això el mateix editorial lamentava, més endavant, que aquests analistes “han fet la seva feina sense tenir en compte les últimes mesures del Govern -privatitzacions, avançament del calendari de la reforma de les pensions, augment del control de les finances autonòmiques-”. I és que a pesar de les denúncies contra Moody’s i les altres agències qualificadores -totes privades, totes de Wall Street i totes involucrades en la mateixa lògica especuladora- el to general dels diaris és de donar-los autoritat i apel·lar a les mesures del govern per caure bé als taurons financers sense entrar a explicar el sistema d’extorsió.

Perquè el fracàs d’aquestes auditories a preveure la crisis va molt més enllà d’una errada tècnica, sinó que té més a veure en els seus interessos econòmics particulars. Tal i com va destapar un antic responsable de Moody’s, els “experts” cobraven comissions per a valorar positivament les hipoteques subprime que després van fer caure tot el sistema financer. Òbviament actituds com aquesta li neguen tot el valor científic a les seves valoracions, però llavors caldria explicar perquè els fons d’inversió continuen confiant-hi.

Segons la periodista llatinoamericana Patricia Rivas, la solució al misteri es troba en la coincidència ideològica entre les auditories i els fons d’inversió. Rivas explica com les qualificadores de deute van donar la màxima credibilitat als bons que emetia l’Argentina de Carlos Menem -que avançava ràpidament cap a l’abisme- mentre que es van negar a millorar aquesta durant els governs de Cristina Kirchner -en plena recuperació econòmica- i fins i tot van arribar a preveure una fallida per al 2009 que mai es va produir. La diferència entre ambdós governs -a banda de l’eficàcia en la gestió, clarament a favor del segon- és que un es trobava totalment alineat amb els principis neoliberals i l’altre no. Així, l’equació no és que fent privatitzacions, retallades socials i rebaixes impositives per a les grans fortunes s’aconsegueix millorar l’economia i, per tant, la qualificació de deute, sinó que les auditores -i els seus germans grans que són els fons d’inversió- mai milloraran la seva qualificació sense aquestes mesures, independentment de com funcioni l’economia.