moore-wikileaksMichael Moore va ser el primer en treure a la llum un problema que començava a ser, de tant evident, impossible de creure que estigués passant inadvertit. La majoria de periodistes sembla que no hagin entès ben bé que significa exactament això de les filtracions dels cables de Departament d’Estat dels EUA i el documentalista nord-americà ha posat el dit a la llaga en un cas en que ell era part implicada i tenia informació de primera mà. Tal i com explica al seu bloc, en un dels cables emesos des de l’Oficina d’Interessos dels EUA a L’Havana s’assegura que “les autoritats cubanes han prohibit el documental de Michael Moore, “Sicko”, per ser subversiu”.

Com sabrà qui l’hagi vist, la pel·lícula és una ferotge crítica al sistema de salut estatunidenc, al que compara amb diferents sanitats públiques -inclosa la cubana- que queden molt millor parades. Però el funcionari en qüestió va escriure que “el règim sap que la pel·lícula és un mite i no vol arriscar-se a una reacció popular al mostrar als cubans instal·lacions que clarament no es troben disponibles per a la gran majoria”. El cas és que, segons el propi Moore -però que és fàcil de comprovar amb una simple recerca de google- la cinta sí va ser emesa per la televisió cubana el 25 d’abril de 2008 i també va ser projectada a diferents cinemes de l’illa gràcies a la còpia que va enviar el director en persona.

En algun altre espai o moment caldria reflexionar sobre el paper i l’eficàcia de la xarxa d’espionatge de la diplomàcia nord-americana que, com en el famós llibre de Graham Greene, “El nostre home a L’Havana” -la ironia és pura casualitat,- prefereix inventar el que volen sentir els seus superiors abans de ser una eina que permeti una anàlisi eficaç al seu mateix govern.

Però la part que pertoca als periodistes és que aquest cable en concret va ser publicat pel The Guardian com si és tractés de fets provats i cap dels excel·lents professionals del que possiblement és el millor diari del món va molestar-se a contrastar la informació. La notícia va rebotar ràpidament per la xarxa i dies després, quan ja havia estat fins i tot desmentida pel rotatiu anglès, encara era publicada a mitjans com l’ABC.

Sembla, quan es llegeix moltes de les notícies relacionades amb el “cablegate”, que els periodistes hagin oblidat que aquell material no és informació neutral, sinó una visió del món d’una part determinada i -la majoria de les vegades- interessada i que, lògicament, conté interpretacions, incorreccions, esbiaixaments o, fins i tot, mentides directes. És important recordar-ho a l’hora de llegir aquests documents i tenir en compte el context en que van ser escrits i, fins i tot, quines són les fonts utilitzades i quins interessos tenen. Robert Fisk exposa alguns exemples molt clars -i en certa forma divertits- d’això darrer en relació als documents desclassificats de l’ambaixada de Beirut.

Per tant s’ha de saber quins són els governs amics dels EUA -i per tant és notícia que els critiquin- i quins són els enemics -i per tant qualsevol atac s’ha d’agafar amb pinces. Sinó es corre el risc que li passi com a certa periodista, incapaç d’entendre com les revelacions d’uns cables -on s’afirma que un ministre sandinista dels anys 80 descarregava personalment avions de cocaïna procedents de Colòmbia- hagin generat hilaritat en l’actual govern nicaragüenc, que és sandinista de nou. “Això és una floreta comparat amb el que ens han arribat a dir”, declarava l’interessat. Al cap i a la fi aquesta mateixa administració va ser la que va intentar convèncer al món que Saddam Hussein tenia armes de destrucció massiva, pel que és normal pensar que menteixi en favor dels seus interessos que no són massa coincidents amb els dels sandinistes.

Aquesta incapacitat crítica i, fins i tot, de comprensió lectora de la professió és com a mínim preocupant i està dificultant que es pugui entendre la veritable naturalesa i importància dels documents revelats per Wikileaks. Gent de la perspicàcia de Pascual Serrano ha acabat suposant complexes trames per tractar d’entendre com pot ser que el que havia de ser un cop a les xarxes clientelars de l’imperi es converteixi en munició contra els governs dissidents. Però potser l’explicació no es troba als despatxos de la CIA sinó a les aules de les facultats de periodisme.