Aquest article va ser publicat fa més d'un any. La informació que hi apareix fa referència a la data de publicació.

tunisLa revolta popular que acaba d’expulsar el dictador Ben Alí de Tunis és, sens dubte, la notícia més gran de l’any recent començat però li ha costat arribar a les portades dels diaris. Avui fa un mes exacte que Mohamed Bouazizi es va autoimmolar en protesta per la desesperada situació social i econòmica d’ell i tota la seva generació. Des de llavors les protestes, manifestacions i avalots no han parat de créixer i multiplicar-se exponencialment fins la fugida de Ben Alí el passat divendres. Però al nostre país les notícies sobre la revolta tunisiana –un país que queda a sols 630 kilòmetres de Mallorca- van començar tímidament el 6 de gener, quan Bouazizi ja havia mort i les protestes s’havien generalitzat i internacionalitzat, amb sabotatges massius de la xarxa Anonymous a les webs governamentals. I sols fins el dissabte, amb el moviment ja triomfant, arribaria a les portades.

Fins aquell moment les informacions es van limitar a notes d’agència i alguna anàlisi. Les editorials es podien comptar amb els dits d’una mà i sols quan ja era obvi la destitució del dictador es van enviar els primers corresponsals. La crisi econòmica i la manca de mitjans podrien ser arguments per justificar aquesta falta de seguiment de primera mà, però llavors, perquè no s’han utilitzat les xarxes socials?

Durant les protestes per frau electoral que van seguir les eleccions a l’Iran el 2009 la majoria de mitjans internacionals es van afeccionar a seguir els esdeveniments a través de les piulades que els manifestants contraris al règim penjaven a Twitter. Es va parlar molt, llavors, de les revolucions 2.0, d’un nou tractament de la informació, on la ciutadania es podia expressar de forma directa i de la capacitat de les xarxes socials per burlar qualsevol tipus de censura. Paradoxalment, en aquest cas els mitjans han preferit tornat als seus canals tradicionals de l’agència i el comunicat institucional. Mentre Twitter bullia i es penjaven centenars de vídeos a les xarxes fets pels propis manifestants amb telèfons mòbils.

Perquè, de sobte, aquesta rica, directa -i gratuïta- font d’informació que havia de canviar el periodisme del segle XXI ha estat unànimement descartada pels grans mitjans? Perquè negar-los l’expressió als manifestants tunisians si la dels iranians va ser tan important i clau des del punt de vista informatiu? Perquè aquesta cobertura tan deficitària de la situació d’un país tan proper i amb tants interessos econòmics i turístics?

Segurament no és una pregunta d’una sola i senzilla resposta, però una pista podrien ser les declaracions d’Aznar el 2008 en la línia que Tunis era “un exemple de progrés i apertura” o la informació que el partit d’Alí, l’Assemblea Constitucional Democràtica, era membre de ple dret de la Internacional Socialista del PSC i el PSOE. O dit d’una altra forma: ¿qui tenia en ment que a Tunis hi havia una dictadura? El filòsof Santiago Alba Rico, que viu a al país àrab des de fa anys, recorda que “de gener a juny de l’any 2005, per exemple, El País va publicar 618 noticies relacionades amb Cuba, on no passava res, i 199 sobre Tunis, totes sobre turisme o el mundial d’handbol”. Més explícit, el periodista Pascual Serrano denuncia com “les dictadures amigues no tenen cap dificultat en ser acceptades pels nostres mitjans de comunicació”. Són opinions amb les que es pot, o no, estar-hi d’acord i que no expliquen del tot un problema molt és complex, però que posen al dit a la llaga de com, a ulls de les grans corrents d’informació occidental, la democràcia és més important a una llocs que a d’altres.