Aquest article va ser publicat fa més d'un any. La informació que hi apareix fa referència a la data de publicació.

fabra i cqc color

La deriva ultradretana de la premsa de Madrid sembla que ha arribat al seu màxim nivell esperpèntic amb el grup Intereconomía. Amb una televisió (Intereconomía) i un diari (La Gaceta) com a mitjans de referència el grup compta amb una vintena de mitjans entre audiovisuals, digitals i impresos. En només cinc anys l’exdiputat del PP a Catalunya, Julio Ariza, ha aconseguit bastir un creixent imperi mediàtic amb una influència política que va molt més enllà de la seva audiència, més aviat escassa. La pluja de concessions de llicències en TDT en autonomies governades pel PP podria explicar la viabilitat econòmica del grup, però els favors es paguen i Intereconomía sembla que ho fa amb escreix.

A pesar de postular-se com a denunciants incansables de qualsevol tipus de corrupció, alguns dels seus esforços investigadors més notables han estat, precisament, destinats a sabotejar els casos judicials que assetgen els popularistes valencians i balears. Així, el fiscal del cas Palma Arena, Pedro Horrach, que va demanar una fiança de tres milions d’euros per l’expresident balear Jaume Matas, una de les més elevades dels darrers 30 anys, ha estat posat en el punt de mira del grup en diverses ocasions. Una vegada se’l va acusar d’incompatibilitat entre la seva funció pública i l’activitat privada al gestionar afers dels negocis de la seva família –molt coneguda a Mallorca pels seus negocis hotelers i la seva ideologia conservadora- i una altra d’escripturar un pis a un preu inferior al de mercat per estalviar-se 30.000 euros en impostos. El fiscal cap anticorrupció, el valencià Joan Carrau, i el fiscal antidroga, Adrián Salazar –vinculat al “Cas Andratx”- també se’ls va acusar de defraudar a hisenda amb les escriptures dels seus habitatges. 3.966 euros en el cas de Carrau.

També el jutge que instrueix els casos de Matas, José Castro, ha provat la medicina de Carlos Dávila. La Gaceta va arribar a dedicar tot un editorial al magistrat on l’acusava de “justicier”, de tenir un “to xulesc” i “d’acarnissar-se” amb Matas i “pressionar-lo” en els interrogatoris, encara que l’únic fet objectiu que li van poder retreure és que hagués arribat a la magistratura per l’anomenat quart torn –“sense necessitat d’oposicions”, explicitava Dávila- una opció que és perfectament legal i que permet arribar a jutge a juristes de reconegut prestigi. També Baltasar Garzón va patir atacs similars per la seva investigació del cas Gürtel.

En el “cas Fabra”, però, els periodistes d’Intereconomía van anar encara més lluny. El 4 de novembre de 2008 van boicotejar una reportera del programa “Caiga Quien Caiga” per evitar que preguntés a Carlos Fabra a l’acabar un ple de la Diputació de Castelló i poc temps després van intentar fer-se passar per falsos empresaris per involucrar l’advocat de l’acusació particular, José Luis Vera, en una esperpèntica trama que incloïa l’oferiment d’un anell de diamants. Un muntatge que va fer fracassar el mateix afectat quan se’n va adonar i ho va denunciar a la policia.

Aquesta fabricació de notícies no impedeix que les exclusives del Grup Intereconomía siguin utilitzades pels portaveus del PP per desacreditar la justícia o pel grupuscle ultra Manos Limpias per interposar constants querelles contra les persones assenyalades que poden tornar a ser acusades de nou com a denunciades, tancant així un cercle que es podria anomenar com de “profecia autocomplerta”. Una estratègia, per cert, emprada de forma massiva per Berlusconi a Itàlia amb èxit durant anys encara que a costa de posar l’estat de Dret i la separació de poders contra les cordes.