Aquest article va ser publicat fa més d'un any. La informació que hi apareix fa referència a la data de publicació.

tallrondaÉs cert que els propis protagonistes –Govern espanyol i sindicats CCOO i UGT- han coincidit a anomenar “acord” a la fi de les negociacions sobre la reforma de les pensions que s’han allargat durant les darreres setmanes. Però també ho és que la funció del periodista és –o hauria de ser- anar més enllà del comunicat oficial. Després de prometre que no cedirien en el retard de la jubilació als 67 anys i que a més continuaven posant sobre la taula la retirada de la reforma laboral que va motivar la vaga general del 29 de setembre, tan Ignacio Fernández Toxo com Cándido Méndez, han assegurat que s’han “acostat posicions” i que ja sols queden “els últims serrells per aclarir”. Però la veritat és que a primera vista sembla que les úniques posicions que s’han mogut són les sindicals.

La proposta governamental era retardar la jubilació als 67 anys i sols mantenir-la als 65 en cas d’haver cotitzat 40 anys. A més considerava la passada reforma laboral com a “imprescindible” i ja va assegurar que no pensava retirar-la. Tant CCOO i UGT van anunciar que les pensions eren “intocables” i que, a més, no tenia cap sentit fer-ho, car la seguretat social és l’única administració de l’estat que no és deficitària. L’acord final és exactament la proposta inicial de l’executiu amb a penes dues modificacions: dels 40 anys de cotització per poder-se jubilar als 65 s’han reduït a 38’5 i que les dones els comptaran com a dos anys cotitzats les excedències que es demanin per a tenir cura dels fills. A pesar d’això, totes les edicions digitals coincideixen a anomenar “acord” a la renúncia de les posicions sindicals.

Ves a Verkami Anuari Mèdia.cat 2019

En un article titulat “Una reforma plena de matisos”, Público, descriu les diferents mesures que inclou la reforma, totes calcades de la proposta governamental inicial, excepte alguns matisos força eteris com que “s’afavorirà que es creïn plans privats de pensions” per a les autònomes que no hagin cotitzat o una “dilatació” en els terminis d’aplicació de la reforma.

Tampoc cap mitjà ha relacionat l’arribada a un acord amb el desafiament més gran a la seva hegemonia que CCOO i UGT han rebut mai en 35 anys. La vaga general convocada avui a Catalunya, el País Basc i Galícia, així com la jornada de mobilitzacions a la resta del país i de l’estat per part dels sindicats alternatius i nacionalistes és la mobilització laboral més important al marge d’aquestes centrals des de la mort de Franco.

Una vaga que, a Catalunya, ha estat menystinguda per la gran majoria de mitjans de comunicació. Tot i que els minoritaris sindicats convocants –CGT, CNT, COS i SO- no tenien capacitat de paralitzar l’activitat econòmica, el que ja se sabia, a primera hora de la tarda –en el moment de tancar aquesta edició- l‘Agència 29-S, una iniciativa coordinada de diferents mitjans alternatius,  ja comptabilitzava més d’un centenar d’accions per tot Catalunya. Piquets, ocupacions d’edificis públics, oficines bancàries i seus de partits, bicicletades, concentracions, talls de trànsit i de ferrocarril i aturades a empreses s’estan succeint de forma contínua en l’acció coordinada dels moviments socials més gran vista fins ara. Però l’edició digital d’El Periódico sols informava del seguiment de la vaga a TMB i del boicot a la seu electoral de Jordi Hereu, mentre que a la notícia sobre els retards a vàries línies de Renfe i FGC d’aquest matí no explicava la seva relació amb les accions de la vaga. La Vanguardia ho amplia a una barricada de pneumàtics i a l’ocupació de la seu del PSC a Tarragona, mentre que l’Avui a penes informa de la “normalitat a metro i autobusos malgrat la vaga”. Aquests diaris donaven una importància similar a la manifestació de 10.000 persones al Iemen.

L’Ara era l’únic rotatiu de Barcelona que incloïa a la portada del seu web un requadre especial recollint totes les informacions relacionades amb la jornada de vaga.