Aquest article va ser publicat fa més d'un any. La informació que hi apareix fa referència a la data de publicació.

rahola egiptePoc més de 24 hores ha durat l’aventura de Pilar Rahola a Egipte com a enviada especial dels Matins de TV3. De la seva missió a penes n’hem tret poder veure Rahola sense escot i assabentar-nos que els pro-Mubarack agressors de periodistes duien samarretes del Barça. Realment seria per riure si no fos perquè la imatge de la televisió pública catalana ha quedat greument tacada i perquè, tot plegat, s’ha pagat amb diners del delmat erari de la Generalitat. Aquí hi ha l’enllaç de la seva primera crònica, i de la segona, material que queda per a la història.

Les connexions en directe de Rahola des d’un hotel de luxe de la capital egípcia no passaran als anals del periodisme internacional. La periodista va construir les seves anàlisis a partir de les converses amb un sol egipci –el taxista que la va dur de l’aeroport a l’hotel,- a penes va trepitjar la plaça Tahrir i va veure, per televisió, el discurs de Mubarack assegurant que marxava però “no ara”. Un truc vell i desgastat que ja no convenç ningú –Ben Alí el va intentar infructuosament fa tan sols unes setmanes a Tuníssia, poc abans d’agafar l’avió- excepte Rahola, que el va trobar “emotiu” i “important”. Sobre el significat real d’aquest tipus de discursos, Robert Fisk –segurament l’occidental viu que més sap del món àrab- els descriu com “el darrer esglaó abans de la seva marxa”.

Però Rahola semblava presa dels propis desigs més que de la realitat. Uns desigs que deixava entreveure amb la seva pressa per a que “es buidi la plaça” i una escala de valors on “l’estabilitat” val més que la democràcia o els drets humans. “Això no interessa a ningú” repetia una i altra vegada, referint-se a les manifestacions, sense que quedés clar si a qui no li interessen és a Mubarack o a Israel, perquè òbviament, no era als egipcis.

Per entendre el significat del que estava dient només cal escoltar el seu mantra “hi ha molts egiptes”, i canviar-hi “egiptes” per “espanyes” i posar-la a Madrid a finals del 75. La democràcia, al cap i a la fi, no és tan important, sobretot si els “nostres” corren el risc de perdre.

I, finalment, una lliçó per als que vulguin ser corresponsals estrangers. No surtin de casa sense el telèfon de José Bono a la butxaca.