Aquest article va ser publicat fa més d'un any. La informació que hi apareix fa referència a la data de publicació.

vangcatAquest matí La Vanguardia anunciava oficialment el que ja se sabia de feia uns mesos –encara que molta gent hi tingués dubtes raonables, ja que no era la primera vegada que el Grup Godó ho prometia:- la seva edició en català. Des de primera hora la xarxa catalana bullia amb la notícia amb moltíssims comentaris a les xarxes socials i a les edicions digitals dels diaris. A aquestes hores potser ja està tot dit sobre el tema –exceptuant la premsa de Madrid que, sense excepció, no han dit res del tema- i només queda esperar a veure els primers exemplars d’aquesta nova Vanguardia per saber si hi canvia alguna cosa més que la llengua en que està escrita.

Però per ajudar a entendre la importància històrica del fet potser no està de més aprofitar l’anunci –publicat tres setmanes després del 130 aniversari del seu naixement- per recordar alguns dels punts clau de la història del diari que més ha marcat la societat catalunyesa. El diari que va anomenar “cop sensacional” l’assalt al poder de Primo de Rivera, que amb l’arribada de la república va lloar “la sobirania del poble català” i va defensar la “llibertat que volem” i amb l’entrada de Franco a Barcelona va assegurar que estava “Present!”, ha tractat de posicionar-se sempre en la centralitat política i social del moment. Una centralitat per la que no ha dubtat a reinventar-se a cada moment. A la seva història oficial s’ignora absolutament el període de 1931-36, es reivindiquen les col·laboracions de Antonio Machado, Ramón J. Sender, Bosch i Gimpera i Malraux realitzades durant la guerra, quan el diari es trobava “confiscat” –però no s’explica que a la seva numeració i manquen els 782 números publicats en aquella època,- i s’assegura que la incorporació de “española” a la capçalera va ser “obligada”, i no pas un agraïment pel retorn de la propietat “financera” del diari a la família Godó.

Ves a Verkami Anuari Mèdia.cat 2019

En el cas de l’adopció del català, però, ha apurat al límit la seva adaptació als nous temps. 35 anys després del primer diari en català del postfranquisme i 14 després de la traducció al català del seu principal competidor, La Vanguardia sembla que li feia mandra o por prendre una decisió que, tecnològicament, no és ni cara ni complexa i, políticament, fa temps que és central. En aquest cas, sembla que l’històric diari no ha indicat el camí a seguir sinó que ha marcat, senzillament, el punt de no retorn. Potser ara és quan ja es pot dir que, al Principat, la normalització lingüística és inevitable.