Aquest article va ser publicat fa més d'un any. La informació que hi apareix fa referència a la data de publicació.

Edu León empès per un policia. Foto: Santi Carneri

Edu León empès per un policia. Foto: Santi Carneri

Hi ha centenars de milers de persones que tenen por sols de sortir al carrer. Actes quotidians com agafar el metro o anar a comprar es poden convertir en un parany que els dugui a la presó, al desterrament o a l’hospital. I això no passa a Líbia ni a cap dictadura llunyana sinó als mateixos carrers per on passem nosaltres. És una realitat invisible davant mateix dels propis ulls.

A l’Estat espanyol hi viuen més de cinc milions –quasi un 40% dels quals als Països Catalans- d’immigrants dels països del sud, dels quals es calcula que una cinquena part no tenen permís de residència. Per a tots ells el sol fet de passar per davant d’un policia acostuma a ser, com a mínim, una  molèstia. “Només per creuar el Gòtic m’han demanat cinc vegades la documentació”, explica Ahmed en una conferència sobre la situació de la immigració. Però a vegades les coses es poden complicar encara més. Pedro recorda com, una vegada, a la porta d’una discoteca a València va ser colpejat i amenaçat amb una pistola per un policia. “Quan vaig anar a comissaria a denunciar el cas no em van voler atendre”. Pedro és portuguès, però amb el seu color de pell i el seu accent estranger no es podia permetre el luxe d’oblidar-se la documentació. Sílvia, boliviana, reconeix que fins que no va obtenir els papers de residència “només va sortir de casa per anar a treballar. Tenia terror”. Un infern que en el seu cas va durar tres anys.

Aquests són testimonis que, tot i ser a l’abast de qualsevol periodista difícilment es poden trobar a cap mitjà de comunicació. Però no sempre és culpa dels professionals o els editors. Edu León és un fotògraf del quinzenal madrileny Diagonal que es dedica preferencialment a retratar els controls policíacs establerts en funció del color de pell. Una pràctica institucional negada sistemàticament però coneguda per qualsevol persona –amb “papers” o sense, nascuda aquí o fora- una mica més fosca del que es considera europeu.

I pel que sembla, la feina de León, totalment legal, molesta. I molt. Dijous s’enfronta al quart judici per desobediència en menys d’un any. Ja ha estat detingut en nombroses ocasions, agredit i se li ha confiscat el seu material laboral. L’última vegada no li van tornar una targeta de memòria mentre que una de les càmeres estava espatllada. I no és l’únic. Periodistes o ciutadans anònims han patit amenaces, detencions i condemnes judicials pel sol fet de fotografiar la tasca policial a la via pública.

Farts de la situació, tan León com Diagonal han decidit recórrer l’última sentència judicial per tal que es reconegui les agressions patides durant l’última detenció i llançar una campanya de denúncia amb una taula rodona demà a la seu del diari a Madrid i amb l’ús de l’etiqueta #freeEdu al twitter.