Aquest article va ser publicat fa més d'un any. La informació que hi apareix fa referència a la data de publicació.

Si l’encert d’una dita es mesura per la quantitat de vegades que és citada, és obvi que la traducció castellana del documental irlandès Chávez: Inside the coup va ser un ple al quinze. A hores d’ara la revolució no serà, ni ha estat ni està sent televisada, tuitejada ni retransmesa per cap mitjà electrònic, digital o analògic. I l’exemple més clar d’això en aquests moments no és Veneçuela ni Líbia ni cap altre país àrab sinó una petita illa europea de menys de 300.000 habitants: Islàndia.

Mentre les seccions internacionals dels diaris ens delecten –quan no parlen del Nord d’Àfrica- amb les vagues i manifestacions arreu d’Europa, per tal de mostrar com les retallades socials i la fugida endavant del neoliberalisme són inevitables, hi ha un altre camí que resulta totalment inexplorat. A pesar que ja es coneix el cas com “la revolució invisible” i que blocs i mitjans alternatius en parlen cada vegada més, la majoria dels grans mèdia es resisteix a publicar res del tema.

Islàndia es convertia, a finals del 2008, en la penúltima víctima de l’enfonsament global de l’economia casino. L’estratègia d’internacionalització agressiva dels seus bancs se n’anava en orris i la gran majoria dels bancs del país entraven en fallida amb uns deutes superiors als 3.700 milions d’euros –més de 10.000 per habitant- als seus clients, majoritàriament anglesos i holandesos. La primera reacció del govern –dretà- islandès és la mateixa que el de la resta: nacionalitzar les pèrdues, assumir el deute a costa de l’erari públic i demanar un crèdit a l’FMI a canvi de liberalitzar encara més l’economia.

Aquesta via es va trobar amb una resposta sense precedents en un país sense tradició de mobilitzacions i on l’esquerra no havia guanyat mai les eleccions. Manifestacions massives, cassolades, llençament de verdures a la porta del Parlament i una presa de consciència immediata van obligar al Govern a dimitir –dels pocs que ho va fer arreu del món- i a celebrar eleccions anticipades. El nou govern, format per socialdemòcrates i ecologistes va començar una auditoria per establir responsabilitats pel desastre que, per ara, ja ha dut alguns banquers a la presó i altres amb ordres internacionals de recerca i captura. També va preguntar en referèndum als seus ciutadans si s’havia de pagar el deute amb diners públics, al que un aclaparant 93% va respondre que no. També han iniciat un procés per reformar la constitució i s’han convertit en el primer “paradís informatiu” amb una duríssima legislació que protegeix la llibertat d’informació, els periodistes i les seves fonts i que ja ha generat incomoditat als EUA arran del cas Wikileaks. I per si tot això fóra poc, a les eleccions municipals a la capital, Reykjavík, va guanyar el Partit Millor, una formació considerada “de broma” i encapçalada per l’humorista i antic cantant punk Jón Gnarr, qui avui dia és alcalde sense que la ciutat hagi deixat de funcionar.

Naturalment totes aquestes decisions no han estat gratuïtes. L’FMI ha congelat la concessió dels crèdits fins “que no es compleixin les obligacions internacionals” i Holanda i el Regne Unit  asseguren que blocarien l’entrada d’Islàndia a la UE, si arribés a demanar-ho, tal i com es va plantejar. Però a pesar d’aquests entrebancs, els indicadors asseguren que l’economia islandesa podria superar la recessió enguany i començar a créixer a partir de 2012 i això sense passar per les “amargues però inevitables” retallades socials que estem patint al nostre país ni assumir el deute generat per grans bancs que mai han hagut de pagar pels seus errors.

Però sembla que –en paraules d’Isaac Rosa- a Islàndia no hi tenim corresponsals.