Aquest article va ser publicat fa més d'un any. La informació que hi apareix fa referència a la data de publicació.

El caos libi queda representat a les seccions internacionals –que no de les portades, copades per la victòria del Barça- de les capçaleres barcelonines, segons les quals Gaddafi es nega a negociar amb els rebels (El Periódico), són aquests els que no volen parlar amb el dictador (Ara) i ja s’ha confirmat el començament de les negociacions (La Vanguardia). Un desconeixement que augmenta a mida que arriben més i més corresponsals internacionals, en dos processos que semblen paral·lels enlloc d’antagònics.

L’únic que semblava clar, ahir, era que l’OTAN anava a intervenir al país mediterrani, doncs de cap manera un Premi Nobel de la Pau pot permetre els bombardeigs contra civils i la repressió a manifestants. Vuit dels 15 anàlisis que La Vanguardia destaca en la seva portada de l’edició digital d’avui parlen de les revoltes del món àrab i –en termes generals- malden per un major vigor contra els abusos dels dictadors petroliers i critiquen la “inacció” d’una comunitat internacional massa “complaent” amb el principi de no ingerència que dóna mans lliures a qualsevol tirà per oprimir els seus pobles.

Se suposa que els exemples més propers –en el temps i l’espai- d’accions positives de les democràcies occidentals en aquesta línia són a Afganistan i Iraq. Al primer, fa just una setmana se sabia que el David Petraeus, comandant general de les forces estatunidenques al país, demanava perdó públicament per la mort de nou nens que recollien llenya en un bombardeig realitzat per la seva aviació, al que el President afganès, Hamid Karzai va respondre exigint a l’OTAN que “deixi de causar víctimes civils diàries”. Una notícia, per cert, que ni El Periódico ni La Vanguardia van considerar prou important com per substituir la visita d’Angelina Jolie als campaments de refugiats afganesos.

En el cas iraquià –i tampoc destacat als grans mitjans- les manifestacions convocades per les xarxes socials en paral·lel a la resta de països àrabs van acabar amb toc de queda, controls militars, detenció de periodistes i un mínim de 24 morts per dispars de l’exèrcit. Una repressió més dura que la patida a dictadures com Iran o Algèria.

És obvi per que és inútil demanar una intervenció occidental que defensi les poblacions civils d’Iraq i Afganistan i també és fàcil entendre per que els mateixos rebels libis s’encarreguen de detenir i expulsar els militars estrangers que troben en el territori alliberat, encara que es continuï publicant que són aquests mateixos rebels els que demanen una intervenció. També el 2003 es va publicar que i havia iraquians que demanaven ser “alliberats”.