Aquest article va ser publicat fa més d'un any. La informació que hi apareix fa referència a la data de publicació.

No és cap secret que el paper de la premsa esportiva va molt més enllà de les cròniques de partits i l’anàlisi d’estratègies per ser una potent creadora de referents sentimentals i de pertinença. Un sentiment que, en el cas dels grans diaris de Madrid –As i Marca,-  els més llegits arreu de l’estat ha passat sempre per la identificació de Madrid, o del Real Madrid, amb Espanya a base repetir el mantra que “s’ha de donar suport a qualsevol equip espanyol que jugui contra un estranger”.

Fins ara el Barça quedava fora d’aquesta fórmula per raons òbvies, però ara s’hi ha situat també el València per un motiu més conjuntural: Raul juga amb el Schalke 04, el rival alemany dels taronges. La premsa madrilenya ha decidit fer pinya amb el seu ídol i els aficionats valencianistes han descobert amargament l’estreta que és Espanya vista des de Madrid. De fet, no passa de Villaverde i la resta són colònies.

La nova configuració geoestratègica marcada pel futbol és d’allò més insòlita i ha portat a l’afició valencianista –tradicionalment antibarcelonista i filomadridista, al contrari que la del Llevant- a denunciar el “centralisme messetari” en una reedició esportiva del mal que ve d’Almansa. Una nova situació en que s’han trobat –tal i com ho palesa J.V. Aleixandre des de les pàgines del Levante- amb nous amics i aliats: “el València s’erigia en icona de l’antimadridisme, un moviment que gaudeix de gran vitalitat a les perifèries estatals, per sorpresa d’alguns analistes centrals, que no s’ho acaben d’explicar. Pobres.”

Benvinguts siguin i llàstima que l’oportunitat va ser totalment desaprofitada per la premsa esportiva barcelonina, encara centrada en la ressaca de la victòria contra l’Arsenal.