Oferiu flors als rebels que fracassaren

Manllevo el títol de la novel·la d’Oriol Pi de Cabanyes per analitzar per què els mitjans, quan parlen de la revolta popular a Líbia, qualifiquen de “rebels” els qui combaten el dictador Gaddafi. El DIEC diu que un rebel és algú “que refusa l’obediència a una autoritat legítima”. Una dictadura pot ser considerada “una autoritat legítima”? No m’ho sembla pas.

Qualificar de rebels les persones que lluiten per acabar amb una situació d’opressió exercida per un estat té, des del meu punt de vista, massa consideracions negatives. Hi ha d’altres paraules que serveixen millor a la idea que volem transmetre: revoltats, opositors, contraris al règim, resistents (no es parlava de la “resistència” francesa a l’ocupació nazi?). Fins i tot “insurgents” em sembla un adjectiu més positiu que no pas “rebels”.

Els mitjans sovint copiem uns dels altres la manera de dir les coses, quan ens enfrontem a situacions noves, no previstes. La crisi al Magrib ens ha agafat amb el pas canviat i ens costa trobar les expressions adequades per explicar el que hi està passant. Quan hi ha milers de persones manifestant-se pacíficament, com va passar a Tunísia, parlem de “protesta popular” o de “moviments opositors”, conceptes que desperten simpaties en el món occidental. Però quan es produeixen enfrontaments armats, com ara a Líbia, per què utilitzem la vella retòrica de “lleials” i “rebels”?

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.