Enmig de la voràgine informativa dominada pel terratrèmol del Japó, la crisi líbia, les retallades socials i els canvis en els màxims de velocitat, la celebració del desè aniversari del final del servei militar obligatori ha passat pràcticament desapercebut. Hauria estat un bon moment per reflexionar com els moviments socials poden propiciar canvis socials beneficiosos per a la majoria –que eliminar la mili va ser positiu avui ja no en dubten ni els que llavors la veien com irrenunciable- a base de tenacitat, lluita i, també, desobediència a les lleis, encara que aquesta impliqui repressió.

Però l’únic debat que hi ha hagut sobre el tema ha estat la mini polèmica per les declaracions de Duran i Lleida en les que s’apuntava el mèrit per aquella decisió i alguns magazins de ràdio en què alguns famosos explicaven les seves batalletes de la mili, quasi sempre amb més de nostàlgia que de ràbia, com per exemple va passar al programa La Ventana de Gemma Nierga a la Ser.

Però el tema s’hagués pogut tractar de forma molt diferent, tal com revelen alguns militants antimilitaristes i antics insubmisos que van ser contactats pels editors de La Ventana per explicar la la seva experiència en aquell moment i l’estratègia de desobediència que van seguir. Però al final, la Ser canviava el punt de vista i suprimia les entrevistes ja emparaulades sense donar cap explicació. Segons expliquen altres testimonis al fòrum del web antimilitaristas.org el mateix va passar també amb un programa de Cuatro.

És difícil catalogar la insubmissió i l’objecció coma  fenòmens marginals que es puguin obviar històricament, les xifres canten: Durant una dècada llarga més d’un miler i mig de joves van ser empresonats, una altres 15.000 van desobeir l’ordre d’incorporació a files amb tot el risc que comportava i quasi 100.000 van optar per la Prestació Social Substitutòria, cosa que a l’hora de la veritat va significar que el que havia de ser una eina per conservar la mili es va convertir en una via legal per al seu col·lapse. Tot això acompanyat d’una forta i continuada mobilització de tota una generació amb el suport i simpatia de la societat civil i de bona part dels intel·lectuals i artistes però de quasi cap partit. Pot ser una de les raons d’aquest desinterès per negar l’evident.

En un moment en què hi ha engegades vàries campanyes socials en contra d’algunes lleis o mesures que es perceben com especialment injustes com la Llei Sinde, la liquidació de la hipoteca per cessió de l’habitatge, privatitzacions o la persecució del sistema d’immersió lingüística potser seria bo aprendre una mica d’aquells rebels que triomfaren.