Avui com ahir

Aquest article va ser publicat fa més d'un any. La informació que hi apareix fa referència a la data de publicació.

M’he resistit fins que he pogut a Facebook i Twitter. De fet, podria dir que encara m’hi resisteixo perquè fora del’horari laboral i per qüestions estrictament professionals, ni m’hi acosto, però sembla que avui en dia, un periodista que no utilitzi les xarxes socials no és que no sigui un “bon” periodista, sinó que no pot ser ni periodista. Em fa gràcia que es competeixi per qui dóna primer determinada última hora, per qui té més seguidors o amics…És el mateix cercle que s’autoalimenta i són les mateixes notícies que es repeteixen en tots els mitjans ja siguin nacionals, estatals i sí, mundials. D’acord, és així i si ja tenim doncs coberta aquesta informació “imprescindible”, uniforme –sovint feta a base de comunicat o roda de premsa- i universal, perquè no anem més enllà? Continuem igual que abans del Facebook o el Twitter, continuem sense saber què carai passa al nostre voltant i encara que ho sapiguem, esperem que sigui Wikileaks qui ho destapi; que ho investigui un altre.“No en tenim proves”, “no tenim temps”-dèiem per autojustificar-nos- però després correm a escampar-ho a tort i dret amb els nostres ordinadors i trastos d’última generació. És això el periodisme d’avui? Doncs, perdoneu-me, però en el fons, és el mateix que el d’ahir.

P.S. Celebrem-ho aquest vespre brindant en memòria de Ramon Barnils a l’Horiginal.

Ves a Verkami Anuari Mèdia.cat 2019
Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.