La piràmide de la frivolitat

Aquest article va ser publicat fa més d'un any. La informació que hi apareix fa referència a la data de publicació.

Fa uns mesos vaig tenir el gust d’entrevistar en Carlos Scolari –que a banda de tenir l’honor de néixer a la Rosario de Messi és especialista en comunicació i cultura digital i investigador de la UPF-. En Carlos, que em perdoni la familiaritat, em va parlar d’un concepte interessant, la piràmide informativa: un fet comença a ser notícia en forma de piulada a Twitter, després arriba al web o al butlletí de la ràdio, més tard esdevé una notícia a la televisió i l’endemà s’aprofundeix en l’edició de paper (en aquest cas però va afirmar que tenia poc futur com a font d’informació diària).De fet, moltes empreses de comunicació ja apliquen aquesta piràmide sigui de manera reflexionada o per intuïció. I és que la majoria ens hem trobat amb les xarxes socials a sobre i ens hi hem hagut d’abocar amb més o menys fe per no quedar fora de l’onada.

Al mateix temps observo –amb certa preocupació- una altra piràmide, la de la frivolitat. Sembla que el món digital pot assumir tot allò que la “seriositat” de paper no hi cap. Que si la mare de la Belén Esteban té una malaltia, que si una colla d’un poble de Cantàbria s’ha quedat sense poder anar al Sálvame o l’olor de l’última colònia de la Lady Gaga.

En cap cas vull judicar si aquestes o altres notícies ho són. Però sospito que el fet que les empreses multiformat les reservin per les seves edicions digitals és una estratègia per mantenir el paper com allò rigorós i referencial i intentar que els mitjans (nadius) de la xarxa continuïn igual de marginats a l’hora de fer els reculls de premsa del dia. O potser no.

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.