Allò que portem sota el braç

Aquest article va ser publicat fa més d'un any. La informació que hi apareix fa referència a la data de publicació.

Sempre he pensat que els mitjans, sobretot la premsa escrita, serveixen per llegir-hi i sentir-hi el que un vol llegir i sentir, i reafirmar així les pròpies conviccions o intuïcions. Hi ha qui creu el contrari, que un mitjà de comunicació ha d’incloure tot tipus d’interpretacions i ha de tenir l’etiqueta “plural” per ser bo i rigorós. Suposo que deu ser fruit de la lògica mercantilista, que tot ho impregna, això d’oferir lectures aigualides i ambivalents del que passa, per a tots els públics. Però que voleu que us digui, mentre uns es trenquen les banyes pensant en com fer diaris “plurals” i tous, altres ja fa anys que fan militància amb els seus mitjans i estant sent durs cada dia. De fet, mai han deixat de fer-ho.A principis de segle XX i fins als anys 30, els diaris eren no ja diaris ideologitzats, sinó directament diaris de partit. Cada capçalera tenia la seva organització política de referència, o a l’inrevés. I anar sota el braç amb segons quin diari volia dir moltes més coses que llegir un diari. Avui continua passant, i no és el mateix anar amb la Razón que amb Público, amb la Vanguardia que amb l’Ara, amb el Periódico que amb l’Avui. Sí que és el mateix anar amb l’Avui que el Punt, però això és una altra història. De tots aquests, però, n’hi ha un, sobretot, que sense deixar de fer militància per les seves idees ha aconseguit penetrar en molts altres sectors; que ens ha marcat un gol, vaja. Gent ideològicament d’una manera, és lectora d’un diari que es troba a les antípodes. I el bo del cas és que el considera el diari seriós. Llàstima que no sigui en català, pensen alguns.

Doncs ara ho serà, també. I estic segur que no seran pocs els qui, per aquest motiu, s’apuntaran al carro, amb cap altra idea que tenir, ara sí, la consciència tranquil·la. Però la Vanguardia, ja ho han avisat els seus responsables, continuarà fidel a la seva línia editorial, a la seva militància a bastament coneguda. Portar la Vanguardia sota el braç continuarà significant el mateix que sempre, vaja. En aquest cas, no s’hi val l’aforisme fusterià de “puix que parla català, vejam què diu”, perquè ja sabem què diu. Una altra cosa és que els lectors d’una determinada posició ideològica ens hi entreguem alegrement. I, mentrestant, vés a saber quant de temps més necessiten els editors dels diaris teòricament afins per resoldre els seus dubtes, posar tota la carn a la graella i fer, d’una vegada per totes, periodisme militant.

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.