Entrevista a Hernando Calvo Ospina, escriptor i periodista d’investigació colombià, autor d’El equipo de choque de la CIA (El Viejo Topo, 2011).

Vostè acusa la CIA de delictes molt greus com assassinats o tràfic de drogues. Creu què és possible què això arribi algun dia a judici?
No. Els casos més greus que s’han fet públics mai han arribat a imputar ningú. La vegada que més lluny es va arribar va ser amb el cas Irangate [on es va saber que la CIA venia armes a Iran i traficava amb drogues per finançar la contra nicaragüenca] amb Reagan de president i Bush pare de vicepresident. Això va arribar al Senat amb un informe demolidor elaborat per John Kerry. Doncs no sols no va tombar Reagan, sinó que ni tan sols va impedir que Bush fora escollit i, per més inri, el mateix Kerry va ser derrotat per Bush fill el 2004.
O sigui que al final no va passar res i no passarà i si passés com a molt ho pagaria algun funcionari de baix nivell, perquè allò contrari significaria tocar el sistema i, el sistema –es digui republicà o demòcrata,- es protegeix a si mateix.

A pesar dels escàndols, aquest tipus de polítiques es continuen mantenint. Wikileaks n’ha destapat algunes de realment esfereïdores ubicades a l’Afganistan.

I n’hi ha més d’exemples. Els grups paramilitars colombians que tenen el suport de la CIA es financen amb el tràfic de drogues. De fet, han substituït els càrters clàssics i avui són ells mateixos les principals organitzacions de narcotràfic, però no els passa res. La lliçó és, si ets aliat dels EUA estàs protegit. El problema començarà quan passis a caure-li malament, com li va succeir a Noriega o Saddam, però mentre això no passi…

Al seu llibre vostè no descobreix realment cap secret, tot el què hi ha ja ha estat abans publicat a la premsa o en informes oficials, però tot i així no en som gens conscients. Com funciona aquest ocultament en un sistema on hi ha llibertat de premsa?

És cert que la premsa estatunidenca ha publicat moltes coses i ha destapat molts escàndols, però aquesta premsa també forma part del sistema i sap fins on pot arribar. Per la seva banda, el sistema té els seus coixins i té molta capacitat, i més als EUA, d’absorbir les crítiques. Es difonen fets terribles i en realitat no passa res.

I aquest sistema de control funciona sense repressió als periodistes?

Sí que n’hi ha algun tipus de repressió, però és molt tranquil·la. Són més aviat pressions de tipus professional, limitacions de fonts, pactes entre els polítics i editors, etc. Però és cert que no es pot parlar de mecanismes de censura directa.

Quines possibilitats té d’influir el periodisme d’investigació en la societat?

Jo crec que molt poca. Els grans mitjan s’autocensuren, saben que podrien fer tremolar el sistema, però no ho volen. D’alguna forma, conscientment o inconscient, tenim la sensació que estem atacant la nació, el propi país, i aquest tipus de pressió nacionalista funciona.

Les revelacions de Wikileaks que comentaves en són un bon exemple. El que s’ha sabut de l’Estat espanyol haurien de provocar un fort debat parlamentari, es podria portar Aznar davant d’un tribunal, com pot ser que el que mani realment sigui l’ambaixador estatunidenc? I en canvio no ha passat res de tot això, ja que podria fer tremolar el sistema. Els coixins funcionen.

I per molt que a vegades critiquin, la premsa són els gossos guardians d’aquest sistema, mai farà el paper d’opositor real.