Malgrat la forta i sovint ferotge competència entre els grans grups mediàtics, els respectius mitjans de comunicació acostumen a respectar un cert pacte no escrit de no agressió. Amb excepcions, com tot a la vida, però excepcions al capdavall. Per això va sorprendre i va causar gran enrenou a Alemanya, fa unes setmanes, la portada de la revista Der Spiegel: la paraula Bild amb la tipografia del conegut diari sensacionalista, envoltada de centenars de llumins, i a sota una acusació clara i sense matisos: Els incendiaris.

Der Spiegel, el gran setmanari de referència a Alemanya i un dels grans a Europa, 150 planes plenes de grans articles i reportatges d’investigació (ah, però n’hi ha d’altres?), i plenes també de publicitat, gosava posar el dit a l’ull del buc insígnia del poderosíssim imperi Springer. Amb una tirada de gairebé tres milions d’exemplars, el Bild se situa només per darrere d’alguns diaris japonesos, i arriba a gairebé dotze milions de lectors.

Der Spiegel acusa el Bild d’ocupar l’espai i fer les funcions del partit polític populista de dretes que a Alemanya (encara) no existeix i de jugar amb foc en el tractament de les notícies relacionades amb la immigració. El cas del Bild és ben curiós: malgrat que tothom coincideix que és un producte periodístic d’ínfima qualitat, hi ha un ampli sector de la teòricament educada societat alemanya que el segueix: es calcula que la seva influència arriba al 18% de la població major de 14 anys. Poca broma.

Ja fa molts anys que el valent periodista Günter Wallraff va denunciar la manca d’ètica i els mètodes més que dubtosos que utilitzava el Bild per accedir i elaborar les notícies: compra de favors, connivència amb la policia, invenció d’històries truculentes, etc. Recentment, el Bild va ser el diari que més clarament va fer costat al ministre de Defensa, abans que acabés dimitint per l’escàndol de la seva tesi doctoral copiada. Un escàndol que per cert va destapar la prestigiosa Süddeutsche Zeitung.

Alguns diaris i algunes revistes, almenys a Alemanya, fan la funció que s’espera d’un mitjà de comunicació: dir les coses pel seu nom. Tan senzill i complicat com això. Per molts anys.

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.