Entrevista a Joan Camp, director de Catmèdia i organitzador de la Catosfera 2011

Quina valoració heu fet de la 4a edició de la Catosfera celebrada el passat cap de setmana a Granollers?

Crec que analitzant una mica les xifres podem parlar d’èxit tranquil·lament. Han vingut 400 persones a la trobada i en els moments de màxima audiència 500 més ho seguien en directe per internet. S’han fet més de 1.500 piulades i #catosfera ha estat trending tòpic els dos dies que ha durat. Crec que en podem estar molt contents.

I a nivell més qualitatiu?

En aquesta edició hem volgut recatalanitzar la jornada. Tots els ponents eren d’aquí, no hem dut ningú de fora, i l’hem volgut centrar més a mostrar la diversitat de la xarxa catalana, ensenyar que hi ha vida més enllà dels diaris digitals i els blocs, que també hi ha música, humor, empreses… i també projectes estructurals, com poden ser la Fundació PuntCat o Güifi.net.

En aquest sentit ha estat una Catosfera força diferent i aquest nou aire li ha anat molt bé.

Algun fet negatiu?

No hem tingut tots els recursos i tot el temps que hauríem desitjat, però crec que això ho podrem resoldre i millorar de cara a l’any vinent.

La Catosfera va néixer com una trobada de blocaires en català i avui ja es parla de la mort del bloc. Tenia sentit fer-la?

No crec que el bloc mori, però és cert que el Twitter agafa molta força i això és el que hem volgut plasmar en aquesta Catosfera, que hem titulat, precisament, “Del bloc al microbloc” i durant la setmana que Twitter ha fet el seu cinquè aniversari. Hem identificat 1.500 piuladors en català, pel que podem dir que la comunitat tuitaire catalanoparlant gaudeix de bona salut.

Quin significat té per a la cultura d’internet aquest canvi del bloc al Twitter?

Twitter és immediatesa, velocitat, és menys reflexiu que el bloc, però és molt més ràpid i és obvi que serveix per a comunicar-nos més i millor i que no és una moda sinó una eina que ha vingut per quedar-se. Això s’ha vist en esdeveniments internacionals recents, com les revoltes del Nord d’Àfrica o el terratrèmol del Japó, i també ho veurem a la campanya electoral que està a punt de començar.

I quins significats té per a la cultura catalana?

És obvi que el català ha entrat a jugar en aquest camp i que ja és una llengua més a internet. Les seves principals eines ja tenen traducció al català. Twitter ha anunciat que l’està traduint quan sols ho està en vuit o deu llengües, el que dóna una idea del pes de la xarxa catalana.

A la Catosfera es va presentar un estudi de Google que col·loca el català entre les 10 i 15 llengües més actives a internet, mentre que per la seva massa demogràfica hauria d’estar entre la 70 i la 80. Això ens dóna una ràtio d’internautes per habitant molt per sobre la mitjana mundial.

I no hi ha cert perill que davant la desaparició de fronteres territorials els internautes catalans es passin al castellà o al francès?

Si una llengua està realment viva i la gent la fa servir amb normalitat no té cap sentit que això passi. A les jornades es va explicar com el jugador del barça Andrés Iniesta pilua sempre per triplicat en català, castellà i anglès. Tampoc hem de veure això com una contradicció, sinó simplement esperar que piuli en català amb normalitat, com tothom ho fa amb la seva llengua pròpia.

Grans empreses que van a la xarxa a fer diners ho fan en català perquè els surt rentable. Lamentablement el català no hi és present a tot arreu on hauria, però això fa encara més evident que a internet, on les regles del joc són les mateixes per a tothom, és una realitat ben viva. On hi ha igualtat d’oportunitats el català té més pes que en altres aspectes.

Trenca això el tòpic que en realitat el català és una llengua subvencionada i que comercialment no té cap futur?

És que el primer que hem de fer és mirar d’on venen aquests clixés. ¿Algú li qüestiona certes coses a l’hongarès, a l’estonià o al finès? Són llengües que tenen uns mecanismes de defensa molt clars i això els dóna uns drets que el català no té, però a la xarxa hi tenen menys presència.

A internet la divisió no és per estats sinó per llengües i aquest marc ens permet treure el cap molt més que en altres que funcionen per la lògica territorial. A més, tota aquesta xarxa catalana té un origen totalment de base, amb un suport institucional mínim, i ha aconseguit un domini propi, l’única cultura sense estat que en té un, el que és una raresa mundial.