Aquest article va ser publicat fa més d'un any. La informació que hi apareix fa referència a la data de publicació.

“Els moments de crisi i desconcert s’aprofitaran per atacar les estructures públiques i suprimir les conquestes socials”. Aquesta citació lliure és extreta de La doctrina del xoc, el llibre de la sociòloga canadenca Naomi Klein on s’explica amb precisió científica com han funcionat les revolucions neoliberals arreu del planeta. I a qualsevol lector d’aquest no li costarà reconèixer com el moment actual, al país i a l’estat, s’està vivint una d’aquestes revolucions seguint punt per punt les receptes del manual: es crea un context de temor a la població per l’impacte de la crisi econòmica i l’amenaça de les possibilitats d’una intervenció econòmica exterior. Tot seguit –de fet, immediatament- es reforma la legislació laboral, es redueixen les pensions, es retallen serveis públics i es privatitzen empreses públique so entitats socials com les caixes, presentant aquestes decisions com “inevitables” i purament “tècniques”, sense cap debat i sense donar opcions alternatives. I, en aquest atac, els mitjans públics no són una excepció.

Des de la victòria de CiU a les darreres eleccions s’ha intensificat el nombre d’informacions, editorials i comentaris interessats emmarcats generalment en una mateixa línia argumental on els mitjans públics estan “sobredimensionats” i no són “sostenibles”, tal i com ve denunciant repetidament el Sindicat de Periodistes de Catalunya i ara s’hi ha afegit el Consell Assessor de la CCMA. Si primer va ser TV3 i el conjunt de la Corporació el blanc d’aquests atacs ara li ha tocat a la COM Ràdio –de la que directament se n’ha demanat la supressió- i a la resta de mitjans locals.

La lògica discursiva és calcada a la que es fa servir per desprestigiar desmantellar la resta de serveis públics i, a grans trets, passa per criticar-ne el “cost excessiu”, la “baixa eficiència” i els “privilegis” dels seus treballadors. Que en el cas dels mitjans públics de Catalunya aquestes afirmacions xoquin frontalment amb les dades no sembla que faci variar massa el guió. Amb TV3 i Catalunya Ràdio líders en audiència i altament valorats per la ciutadania és difícil argumentar que no són eficients i amb una bona part de les concessions de TDT encara sense ocupar és realment complicat defensar que la iniciativa privada és capaç d’oferir aquest servei. Però pocs columnistes ho tenen en compte.

Tal i com han denunciat alguns mitjans independents, darrere d’aquesta campanya hi ha un clar interès privat per eliminar competència i, fins i tot, aconseguir mitjans públics rendibles i amb molta audiència a preus barats.

Per això no resulta tan sorprenent que dins la queixa generalitzada d’excés de despesa pública s’hi incloguin reivindicacions com la supressió de publicitat als mitjans públics. En aquests context potser seria més lògic exigir la reducció de la publicitat institucional o de les subvencions als mitjans privats, però, paradoxalment, sembla que això posaria en perill la llibertat d’expressió i el dret a la informació.