D’un tret maten dos pardals

Aquest article va ser publicat fa més d'un any. La informació que hi apareix fa referència a la data de publicació.

Es pot informar en llibertat quan t’hi jugues la vida cada dia? Pots editar un diari quan tens desapareguts uns quants companys des de fa mesos? Això passa dia sí, dia també, a Mèxic, on he viscut els tres darrers anys. Però no és notícia. Com no ho van ser les mortes de Juárez fins que Amnistia Internacional s’hi va arromangar.
Venint d’una dictadura no reconeguda, un règim autoritari, 70 anys del PRI,  res no és aliè al nostre ofici. I tal com ens deia en Barnils a classe “de tant treballar amb la merda de la societat, acabem essent els més emmerdats”.  Però que pocs s’immutin quan es mata un periodista és significatiu. Es perd més que una vida, es perd un pilar per  arribar plenament a un Estat de Dret.
Unes desenes de periodistes morts poc compten enmig de la guerra perduda contra el narco –mentre no hi hagi un acord internacional poc hi tenen a fer-. Són més de 30.000 víctimes des que el president Felipe Calderón va encendre el foc a finals de 2006 . El govern acusa als mitjans d’engrandir la violència cada cop més brutal que pateix el país i, per tant, d’embrutar-li el nom. I de descuidar les moltes virtuts que té.
El 24 de març es va oficialitzar un acord que sembla exprés per acontentar-lo: fer un tractament comú de les informacions sobre el narco i “plantar-li cara”. I no és “censura sinó ètica”. Potser perquè per sobreviure el públic ja està saturat de crueltats esgarrifoses. Segons els signants s’hi van afegir 700 mitjans, segons els absents 70. Entre aquests destaquen el grup Reforma, diari de referència de l’establishment, La Jornada, diari de l’esquerra, i les emissores MVS on treballa la periodista més reconeguda, Carmen Arístegui.
El mateix dia a Monterrey mataven un reconegut presentador de Televisa, un cosí seu periodista i un acompanyant. Van tancar per amenaces la redacció de El sur de Guerrero a Acapulco. A Veracruz, des del 8 de març, està desaparegut un periodista de La Verdad, segons Reporters sense Fronteres.  Són els darrers casos.
Això sí, hi ha una Fiscalia especial per protegir els periodistes. I el novembre passat l’equivalent al Ministeri de Governació va aprovar uns “futurs mecanismes de protecció per als periodistes” que s’afegeixen a la Comisión Nacional de Derechos Humanos, amb una oficina pròpia. Quan no n’hi ha prou amb les lleis generals, poc hi ha a fer. La impunitat és quasi absoluta a Mèxic i mentre no hi hagi justícia, seguretat i oportunitats per a tots, menys n’hi haurà pels periodistes. La informació i la justícia són objectius prioritaris dels criminals i dels poderosos. I davant el dilema plata o plom, és molt lloable que, sobretot a “províncies”, molts col·legues se la juguin.

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.