No tot s’hi val

Aquest article va ser publicat fa més d'un any. La informació que hi apareix fa referència a la data de publicació.

S’acosten eleccions i els partits acceleren les seves estratègies. De fet durant tot l’any fan el mateix però a un ritme més lent. Però quan s’acosten els comicis és quan es desboquen més i fan tot el que calgui per aconseguir fins l’últim vot. Davant la lògica honorable de voler convèncer els votants d’un seguit de propostes pensades i raonades, n’hi ha que van deixant anar el llast dels escrúpols per arribar primers a la meta. Això no és nou. Tothom ho sap i ho accepta amb resignació: “els polítics són tots iguals”. Jo crec que no tothom que es dedica a la política és igual, però aquest seria un altre debat.

Tornant a la pèrdua d’escrúpols, un cas exemplar és el del candidat del PP a Badalona. El seu discurs és populista i xenòfob i el PP, en comptes d’aturar-lo el protegeix i li deixa fer coses que a altres candidats no els ho deixa fer,  pensant que per fi podran tenir una alcaldia important a Catalunya. Fins aquí res de sorprenent. El problema per mi ve quan els mitjans de comunicació (i encara pitjor si són públics) ens deixem seduir per aquests personatges i també deixem anar el llast dels escrúpols pensant que així arribarem abans a dalt de tot de les audiències. Amb aquesta tàctica barroera hi ha qui dóna carta blanca a aquests personatges per a que vagin a perbocar el seu discurs falsari als mitjans de comunicació (especialment els públics) i amb l’excusa que volen parlar d’immigració ens presenten el personatge en qüestió per a que la digui ben grossa, si pot ser que s’organitzi un bon sidral, i després ja sortirem a fer-nos els escandalitzats. No, jo crec que no tot s’hi val.

És més, els periodistes que treballen en mitjans públics tenen una responsabilitat  (els privats també, però els públics molt especialment) i es deuen a l’audiència tant com al respecte a unes normes bàsiques de la professió. Ja és molt descarat que es faci un programa per parlar d’immigració i aquests personatges que he esmentat siguin els escollits per parlar del tema. Però encara em sembla més lamentable que a sobre es deixi que aquests personatges diguin el que vulguin sense confrontar les seves mentides amb la realitat (només cal fer una mica de feina prèvia per saber realment com està el pati més enllà dels tòpics, és un esforç ja ho sabem però es pot fer).

Però tant és, aquest tipus de polítics tenen molta sort, saben que els mitjans de comunicació estan plens de periodistes que, com  ells, només busquen el seu propi enlairament (o alguns fins i tot la pura supervivència) i quan s’acosten eleccions es freguen les mans pensant en quins seran els primers a picar davant d’unes declaracions escandaloses. I segur que en troben. No estic dient que no es parli d’immigració, ni quan hi ha eleccions, no estic dient que no es convidi a un mitjà a un polític o un regidor, estic parlant del context que triem com a periodistes i sobretot de la nostra feina, que lògicament va molt més enllà d’obrir els micròfons i després passar el pal de fregar i a veure què passa l’endemà.

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.