Aquest article va ser publicat fa més d'un any. La informació que hi apareix fa referència a la data de publicació.

Una o vàries xarxes de robatori i venda de nadons en hospitals, centenars de mares buscant els seus fills i fills buscant les seves famílies, fins a 300.000 possibles falses adopcions, implicació de metges, llevadores, funcionaris i molts capellans i monges, a més de la cúpula d’una dictadura militar…  Una suma d’elements que, a banda de poder inspirar bones obres de ficció donarien també per a diferents gèneres periodístics. Des dels programes més sensacionalistes de successos fins a la investigació més sòlida passant, sobretot, per un editorialisme contundent demanant explicacions i l’aclariment ràpid i satisfactori del que hagi pogut passar.

En canvi, però, l’anomenat “cas dels nens robats” està passant més aviat d’esquitllentes pels nostres mitjans i això que no es tracta d’uns fets ocorreguts a Argentina o Xina, sinó a l’Estat espanyol i amb molts afectats als Països Catalans. O potser, precisament, és per això.

Per posar alguns exemples, La Vanguardia a penes n’ha dedicat 15 peces, la primera del passat desembre, la majoria simplement extretes d’agència i la meitat relacionades amb el debat que es va fer al Congrés espanyol sobre el tema al març. Tampoc el 3cat24 n’ha fet massa seguiment, amb vuit referències al seu cercador, i això que una de les millors investigacions sobre el cas és mèrit de TV3 i el seu documental “Torneu-me el fill, els nens robats del franquisme”, dirigit per Montserrat Armengou i Ricard Belis. El Periódico encara és més escadusser i sols hi ha dues notícies relacionades. Tampoc milloren molt les referències a la premsa balear, amb cinc al Diario de Mallorca durant els darrers dotze mesos i cap al Diari de Balears.

En canvi, els mitjans valencians n’han fet un seguiment molt més exhaustiu i tant Levante com Las Provincias han publicat desenes de peces, algunes de les quals reportatges de profunditat i, encara que han tingut les seves dosi de sensacionalisme, també han inclòs interessants peces d’investigació. Això ho podria explicar el fet que al País Valencià hi hagi hagut més denuncies que a Catalunya –no és gens clar que això sigui així- o potser que s’hagin forçat l’un a l’altre a explotar el tema per no perdre pistonada davant la competència.

I potser aquest desinterès mediàtic és el que ha permès a l’Audiència Nacional espanyola desentendre’s del cas per “manca de competències” –resposta més aviat curiosa si ve de la institució que sí va acceptar investigar el robatori de nens a Argentina- o a la Fiscalia General de l’Estat negar-se a tractar el cas de forma unificada al assumir, abans de començar les indagacions, que no es tractava d’una xarxa unificada sinó de diferents trames locals. Això, o els nombrosos indicis que impliquen la jerarquia catòlica, membres de la judicatura, funcionaris i alts dirigents de la dictadura franquista amb un crim que està tipificat com de “lesa humanitat” i imprescriptible.

De fet, una primera investigació iniciada per Paco Lobatón des del programa “Quien sabe dónde?”, va suposar el cessament fulminant d’un dels presentadors amb més audiència a l’Estat i una de les persones que més ha estudiat el tema, el sociòleg Francisco González de Tena, ha denunciat amenaces. Així que no va ser fins l’octubre del 2009 que el tema va començar a posar-se de nou a l’agenda mediàtica arran d’un reportatge d’investigació del quinzenal alternatiu madrileny Diagonal. Però només amb comptagotes fins que a inicis d’any les associacions d’afectats van aconseguir l’atenció del Congrés espanyol i la d’alguns mitjans importants d’àmbit estatal, però no a Catalunya.