Què m’agradaria que fes La Vanguardia en català

Aquest article va ser publicat fa més d'un any. La informació que hi apareix fa referència a la data de publicació.

D’entrada, vull que quedi clar que estic content que el diari més llegit a Catalunya passi a tenir una edició catalana. Això representarà, d’un dia per l’altre, milers de lectors més de premsa en la nostra llengua. Això sol ja és prou motiu de felicitació col·lectiva. Dit això, hi ha coses que La Vanguardia podria fer bé des del primer dia i que altres diaris també traduïts al català no han acabat de resoldre correctament. Per exemple:

– que no es busqui sempre el calc del castellà per mirar de fer les dues edicions més semblants, especialment en els titulars, que és on canta més.

– que quan parli del Govern (a seques), sempre es refereixi al català, sense que calgui desxifrar-ho pel context. I per tant, que quan es parli d’un altre govern que no sigui aquest, sempre dugui l’adjectiu al darrera (Govern espanyol, Govern francès, fins i tot els admeto Govern “central”, si creuen que el centre sempre és a Madrid).

que quan aparegui l’expressió “la nostra llengua” en la versió catalana, no calgui dubtar de si estan parlant del català o de l’espanyol (en la versió castellana, ja s’apanyaran).

– que la mentalitat fins ara vigent de “tot el que està escrit, parlat o cantat en espanyol és important, cosmopolita i universal; tot el que ho està en català no mereix gaire interès i, a més, cal qualificar-ho de provincià i estret de mires” sigui substituïda per una altra de més equilibrada cap a les dues llengües, ja no dic de favorable al català, perquè potser li estaria demanant massa a La Vanguardia.

– que els articles d’opinió dels autors catalanoparlants siguin fets en la nostra llengua. No voldria haver de llegir la traducció al català d’un article d’en Quim Monzó o d’en Màrius Serra feta per una màquina o qualsevol traductor humà que no fosssin ells mateixos (per sort, crec que això ja està garantit, perquè sembla que la majoria dels autors ha acceptat presentar les dues versions de cada article).

I finalment, que la doble versió lingüística fes repensar als responsables editorials la visió absolutament hispanocèntrica del món que sempre han tingut: a veure si es compleix allò que diuen que La Vanguardia s’adapta a com bufa el vent en cada moment de la història, perquè està clar que als catalans el vent de ponent ja ens ha portat prou mal averany i que no tardarem gaire a trencar cadenes amb Espanya.

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.