Aquest article va ser publicat fa més d'un any. La informació que hi apareix fa referència a la data de publicació.

Després d’anys d’aprimar l’estat del benestar ja toca, amb l’excusa de la crisis, començar a pelar el nucli del model: sanitat i educació. Com que naturalment això comporta malestar social i protestes creixents alguns matisen el que venien dient fins ara. Per a José Antich, des de La Vanguardia, el problema és la manca de “missatges tranquil·litzadors” i per a El Periódico, és que es vol anar “massa ràpid” enlloc d’estudiar el problema “a fons”. La resta de diaris de Barcelona no editorialitzen sobre el tema, encara que Alfred Bosch, a l’Avui surt a defensar les retallades amb el vell argument dels “privilegis sectorials”, en aquest cas dels metges.

Però el problema de fons continua sent el mateix: L’FMI, la Unió Europea i Madrid –en ordre jeràrquic- ordenen rebaixar el dèficit i retallar la despesa i, un cop ja eliminades bona part de les prestacions socials els darrers anys -ja fa molt de temps que no hi ha pràcticament polítiques públiques d’habitatge, ajuts socials o s’han reduït al mínim les prestacions d’atur- doncs toca anar al moll de l’os. És obvi que es pot fer una mica més eficient la gestió o estendre la retallada a certs beneficis polítics, però també ho és que això no evitaria, per una qüestió d’escala, posar a la picota els elements centrals que donen una mínima cohesió a la nostra societat. I resulta que fins que no s’hi ha arribat ningú se n’ha donat compte.

Naturalment també es podria plantejar el debat d’una altra manera: reformar el model fiscal per fer-lo realment distributiu, perseguir els paradisos fiscals, fer tornar als bancs els immensos recursos públics que se’ls ha traspassat, penalitzar l’especulació financera, recuperar la musculatura pública com a motor de creixement –com va passar dels anys 50 als 70, l’edat d’or del capitalisme- o, fins i tot, retallar la immensa despesa militar, encara que això no li pertoca a la Generalitat.

Però sembla que el debat polític segueix sense contemplar aquestes opcions i continua encaixat en els estrets marges de si és més dolorós quedar-nos sense mestre o sense metge. El que potser també podrien deixar-li de dir debat.