Aquest article va ser publicat fa més d'un any. La informació que hi apareix fa referència a la data de publicació.

Una creixent penetració dels grans grups mediàtics espanyols al País Valencià, la pèrdua de referents comunicatius autònoms, la permanent marginació de la llengua pròpia… des del final del franquisme el País Valencià no viu més “oportunitats perdudes” en el difícil camí d’estructurar un espai comunicatiu propi, independent, autocentrat, amb vocació de servei i normalitzat lingüísticament.

Aquestes són algunes de les conclusions que es poden extreure del monogràfic que la revista Arxius de Ciències Socials –editada per la Facultat de Ciències Socials de la Universitat de València- ha dedicat a la sociologia dels mèdia. Al llarg dels seus articles –dedicats a l’anàlisi de diferents aspectes com la situació de RTVV, la irrupció d’internet, els mitjans alternatius o el tractament de temàtiques concretes com l’anticatalanisme o la immigració- es destil·la un permanent pessimisme per la incapacitat de la societat valenciana per potenciar un espai comunicatiu propi i evitar caure en un creixent sucursalisme del discurs hispanocèntric del que no han escapat ni les capçaleres diàries locals -totes propietat de grups de fora del país- ni la mateixa televisió autonòmica.

Ves a Verkami Anuari Mèdia.cat 2019

En l’article introductori, signat pel sociòleg Rafa Xambó, es destaca com la penetració de mitjans espanyols ha anat creixent tant en el que fa als diaris –els rotatius de Madrid suposaven una quarta part de les vendes als anys 80 i avui són un terç- com a les televisions, amb el repartiment de les llicències de TDT a grups mediàtics d’àmbit estatal tot i la vulneració legal que suposa. Una situació heretada directament de l’especial virulència amb que es va viure la transició al País Valencià i que en el capítol comunicatiu va significar un allunyament –quan no una distorsió- de la realitat pròpia per part dels grans mitjans i la creació d’una escola de periodisme servil que s’ha mantingut fins a l’actual model de Canal9. Un model periodístic practicat per motivacions polítiques però que en el terreny comercial ha tingut com a  conseqüència les baixes audiències dels mitjans propis i una dependència de l’ecosistema comunicatiu madrileny.

Però la revista també repassa la resistència social valenciana davant aquesta imposició. Des del moviment popular per implantar TV3 al sud del Sènia fins a les campanyes per la democratització de RTVV, passant per la irrupció de la premsa local i comarcal, les ràdios lliures i els mitjans alternatius, tan en paper –sobretot El Temps i L’Avanç- com en format digital. La història d’aquestes “oportunitats perdudes” té la seva contrahistòria de mobilitzacions, projectes i alternatives que, si bé no han aconseguit una incidència massiva en la societat valenciana –o ho han fet sols de manera puntual,- almenys han estat capaces de de dotar-la d’una mínima estructura comunicativa que li permeti vehicular un discurs contrahegemònic.