Primer requisit per al periodisme local

Treballar o col·laborar en la premsa local i comarcal sempre s’ha considerat una pràctica menor. Ja a les facultats, quan cap al final de la carrera és hora d’escollir els mitjans on fer les primeres passes periodístiques, els estudiants solen deixar en segon terme, si és que la universitat els oferta, els diaris, televisions i ràdios locals. Però no em referiré al tòpic que és justament per aquests mitjans on és més fàcil inserir-se en el món laboral, cosa certa, sinó en els requisits que cal tenir per ser-hi. Concretament, en un: l’origen del periodista.

Segurament mai es demana ni s’hi repara, però el valor afegit que aporta el fet que el periodista sigui de la zona de la qual informa el mitjà en qüestió, o almenys que hi tingui una certa vinculació, és incalculable, per no dir imprescindible. Pot semblar una rucada, però la posició d’un treballador de les Garrigues davant d’un conflicte veïnal a Juneda no serà la mateixa que davant el mateix tipus de conflicte a Tiana. En un hi posarà els cinc sentits per entendre’l, per ubicar-lo i per explicar-lo amb tota la cura, profunditat i exactitud que cal, sabent interpretar les claus de l’assumpte i identificant-ne tots els agents.

Informar d’un fet semblant ocorregut a un lloc allunyat de tot l’imaginari del periodista serà, per força, molt més superficial, fred i inexacte. A més, el més probable és que en el primer cas el periodista se n’assabenti molt aviat, o fins i tot detecti el conflicte, l’ensumi, abans que ningú, perquè se n’ha assabentat a casa, o perquè ha observat conductes inhabituals, o perquè ha sabut escollir amb qui parlar, i això no s’aprèn en uns mesos; mentre que en el segon ho sabrà quan el poble en vagi ple o rebi una nota de premsa. En un cas, les antenes sempre estan activades; en l’altre, el periodista només va a la feina i omple les pàgines. En un cas fa periodisme; en l’altre, fa el que pot.

Passa com en altres disciplines de la professió: mai algú a qui no li interessi massa la música farà bones peces per a una revista musical, o mai algú a qui no li interessi massa la política interpretarà adequadament el moment pel que passa el país. Què els va passar, si no, als periodistes esportius que van intentar retransmetre els quarts de final de la USAP a Barcelona? Que només desitjaven que s’acabés el partit, perquè no en tenien ni idea de rugbi.

Hem d’assumir que no podem parlar de tot, sinó del que sabem i coneixem, que no és fàcil i ja dóna prou feina. Apel·lar a la professionalitat per afirmar que el periodista sempre ha de ser actiu i tenir la mateixa actitud rigorosa, sigui on sigui i pel mitjà que sigui, és no voler-hi veure o no haver entès com funciona aquest ofici. No ens enganyem, hi ha raconets on la professionalitat mai pot arribar, i són els raconets que, en definitiva, separen els articles correctes dels articles bons.

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.