Wikileaks a la catalana

Aquest article va ser publicat fa més d'un any. La informació que hi apareix fa referència a la data de publicació.

Gràcies a l’Isabel Martí de La Campana vaig tenir l’oportunitat de conèixer el procés d’edició de Wikileaks per dins, obra imprescindible per a qualsevol amant de la informació i la llibertat. El llibre de Daniel Dömscheit-Berg, que va ser número dos de l’organització liderada per Julian Assange, dóna les millors pistes del que pot ser un bon model per ajudar a tornar als orígens del periodisme i que aquest exerceixi la seva funció de diligent observador de la realitat denunciant els abusos del poder.

Els equips d’investigació dels mitjans de comunicació van anar passant a millor vida i han quedat en l’imaginari noms de referència, digui’s Xavier Vinader o Pepe Rei, mentre d’altres s’han reconvertit cap al gènere de l’espectacle com Melchor Miralles. La pressa i la necessitat de reduir costos van matar aquestes seccions que anys més tard alguns rotatius han intentat recuperar però sense completar-ho.

Ves a Verkami Anuari Mèdia.cat 2019

Wikileaks ha aconseguit fer el pols més dur a la primera potència del món -i part dels seus amics- posant al descobert les infàmies de la seva política exterior. I ho ha fet sent només una capsa d’informació. Més enllà de teories de la conspiració de si ha tingut suports més o menys poderosos, el fet inqüestionable és que Wikileaks ha esdevingut un contenidor de documents degudament comprovats que s’han posat a disposició pública i una part prèvia publicació de grans rotatius d’arreu del món.

A casa nostra són diverses les publicacions contrainformatives que sobretot des de l’esquerra alternativa intenten denunciar quan els qui manen es passen de la ratlla. El que passa és que sovint bones informacions es barregen amb proclames incendiàries més pròpies d’un pamflet d’agitació per a ja convençuts, amb la conseqüent pèrdua de percepció de rigor per part de qui ho llegeix.

Un contenidor asèptic al qual les fonts poden enviar documents de forma segura i en què s’audita que siguin veraços i no intoxicacions i es posen a disposició pública i de la resta de mitjans podria exercir aquesta tasca de metxa, d’iniciador, per a que les vergonyes fossin conegudes per un nombre considerable de la població. La broma de Wikileaks va començar a finals de 2006 i el 2009 ja deixava a la vista molts abusos del sistema. Amb situacions i temps difícils, amb el passotisme imperant i el personal de braços caiguts potser paga la pena intentar solucions imaginatives. També en aquest món nostre de la informació. Qui s’hi apunta?

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.