Aquest article va ser publicat fa més d'un any. La informació que hi apareix fa referència a la data de publicació.

El reportatge de diumenge passat dels 30 minuts “Una relació sense senyal” ha deixat una estela de reaccions, més positives o negatives segons si es prefereix veure el got mig ple o mig buit o, més aviat segons el cas, si es prefereix valorar la poca aigua que hi ha o menystenir-la. Però en el que coincideixen totes les crítiques és a copsar la realitat –reforçada pel fet que emeti un reportatge en que el País Valencià es presentat amb la mateixa proximitat que ho faria amb, per exemple, Estònia- que TV3 no és un mitjà que abasti tota la comunitat catalanoparlant com sovint se li ha demanat.

La mateixa directora de la televisió pública, Mònica Terribas, ja ha avisat en alguna ocasió que com a canal propietat d’un govern autonòmic no se li pot demanar a TV3 aquesta funció. Però què passa en el cas dels mitjans privats? Tampoc en aquest sentit sembla que s’hagi avançat massa. El Grup Hermes és una de les empreses mediàtiques que històricament ha apostat més clarament per vehicular informativament els Països Catalans. Paradoxalment, una de les seves primeres mesures a l’adquirir l’Avui va ser deixar de distribuir-lo al País Valencià i les Illes. “Una decisió que no hauríem volgut prendre mai”, en paraules de Xevi Xirgu, director del diari, però inevitable per la inviabilitat econòmica de l’empresa.

Tampoc l’Ara, tot i la seva promesa de tenir en compte tot l’espai cultural català, es distribueix al País Valencià, el que li ha comportat algunes crítiques de lectors –algunes reenviades a Media.cat- que van creure que el projecte apostaria més fermament per un marc de Països Catalans. El Subdirector d’Opinió de l’Ara, Ignasi Aragay, va respondre a un qüestionari de Media.cat sobre aquestes qüestions i va ressaltar el cost econòmic de la distribució arreu del país i la fragmentació política –amb els conseqüents diferents tempos d’actualitat als diferents territoris- com els principals esculls a l’hora de plantejar un marc nacional complet per al seu diari. Aragay també hi afegia la manca d’una massa crítica prou gran al País Valencià i les Illes com per recolzar un mitjà d’aquestes característiques però refermava la mentalitat en clau Països Catalans en que treballen els  periodistes de l’Ara. Una mentalitat que es reflexa, com a mínim, de forma irregular.

Els pocs mitjans que han aconseguit, per ara, un marc que equilibri les diferents realitats dels Països Catalans es troben a internet. A banda d’experiències en paper més o menys minoritàries –com l’històric El Temps, revistes especialitzades com l’Enderrock o alternatives com l’Accent- són mitjans digitals com Vilaweb, Racó Català o Llibertat.cat els que més han reeixit a l’hora de reflectir informativament –a banda de la seva línia editorial, que en són més- la comunitat catalanoparlant en el seu conjunt.