Potser que canviem el xip

Aquest article va ser publicat fa més d'un any. La informació que hi apareix fa referència a la data de publicació.

Les innovacions tecnològiques avancen a la velocitat de la llum. Recordo els debats que teníem deu fer uns cinc anys sobre quin seria el futur de la premsa en paper i com aquesta havia de recol·locar-se, readaptar-se i reinventar-se, davant l’aparició dels mitjans digitals. Hom deia que els diaris en paper desapareixerien si no es reinventaven i que havien d’avançar cap a un periodisme de més aprofundiment, anàlisi i opinió, perquè la informació pura i dura ja apareixia a la xarxa de manera força immediata.

Els digitals han estat tot aquest temps centrats en l’actualitat, donant la informació d’última hora durant les vint-i-quatre hores del dia. Però com més va més incorporen anàlisis, reportatges, opinió, i tota la resta de gèneres, sense oblidar el gran salt que va suposar, no fa pas gaire, la televisió IP. Hi ha hagut una proliferació de diaris nascuts directament a la xarxa, perquè tothom tenia clar que el futur passava per aquí, i ja no hi ha cap capçalera de paper que no tingui la seva versió digital.

Sembla, tanmateix, que hi ha qui, dins del propi gremi, relega (encara!) els mitjans digitals a una mena de segona divisió. I no només des d’altres suports, com poden ser la ràdio i la televisió (sovint em pregunto per quin motiu, en el repàs de titulars que fan els magazines i butlletins no es mencionen els titulars dels diaris digitals), sinó des de la mateixa premsa escrita.

Sembla que encara són molts els qui consideren que la premsa anomenada seriosa és la de paper, deixant en segon terme la digital. Només així m’explico que hi hagi notícies, que un diari no publicaria mai en la seva versió en paper per grogues, sensacionalistes, poc contrastades i fins i tot ridícules, que, en canvi, apareixen en la seva versió digital. A vegades regides pel criteri de l’actualitat, que fa que es reprodueixin els teletips tan bon punt arriben i en l’ordre amb què arriben, sigui quina sigui la seva importància; altres vegades, el criteri que regeix és el de guanyar visites, sense que importi massa la banalitat del contingut. Ho llegíem fa pocs dies en un article aquí mateix, a Mèdia.cat. A mi em sembla que tot plegat no fa sinó rebaixar la qualitat del periodisme i que caldria aturar-se un moment per reflexionar-hi. Per preguntar-nos per què i fins quan alguns digitals seran usats com a abocadors de notícies sense ordre ni concert. Per comprendre que no hi ha suports de primera i de segona i que hem de treballar per fer periodisme de qualitat, sigui en el format que sigui.

Però és que a més a més, tot això passa mentre s’obre un altre debat. Perquè de la mateixa manera que fa uns anys la premsa en paper va haver de replantejar-se les seves funcions davant l’aparició dels digitals, ara els digitals també han de repensar la seva davant l’aparició de xarxes socials d’informació. I és que ja no som a l’era d’internet sinó a l’era Twitter, on els mitjans ja no són sempre els primers a donar la notícia, perquè per immediatesa, la de Twitter. És ben bé que tot canvia molt de pressa!

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.