Declaracions i fets

Aquest article va ser publicat fa més d'un any. La informació que hi apareix fa referència a la data de publicació.

Ignoro si #sensepreguntescapcobertura, la iniciativa engegada fa unes setmanes al twitter per un grup de periodistes convidant els companys de professió a no acudir a rodes de premsa on no s’admeten preguntes, ha tingut cap repercussió pràctica, a banda del suport explícit del Col·legi de Periodistes de Catalunya i de la Federación de Asociaciones de Periodistas de España. Probablement haurem d’esperar un temps perquè qualli en actituds concretes i àmplies de rebuig aquest peculiar sistema de rodes de premsa on només es convoca els periodistes a ser-hi però no a fer la nostra feina de preguntar –i, doncs, inquietar d’alguna manera el convocant. D’entrada cal felicitar els promotors de la iniciativa. Oriol Lladó hi dedicava el seu darrer article a media.cat amb una sèrie de consideracions molt encertades. M’agradaria afegir-ne una altra.

Com diu el mateix Oriol Lladó, l’actitud dels convocants de rodes de premsa sense preguntes ha estat possible per la renúncia de massa periodistes a fer la feina de preguntar. Una renúncia que els limita en molts casos a ser purs reproductors d’allò que reben, acceptant-ho sense qüestionar-ho ni intentar aportar-hi visions diferents o dades i fets que ajudin a posar-ho en el seu context. Les causes són probablement complexes –redaccions insuficients, direccions poc exigents o senzillament conformes amb aquesta pràctica, condicions laborals dolentes, relacions poc crítiques dels periodistes amb els polítics i les fonts en general, desídia professional…–, però no poden ser una excusa per no fer bé la pròpia feina.

Aquesta manera de fer periodisme té d’altres conseqüències en la forma de treballar. Una d’elles, que vull remarcar, s’ha convertit en una pràctica massa habitual en els nostres mitjans de comunicació: l’anomenat “periodisme de declaracions”. És a dir, aquell que limita la feina periodística a buscar o provocar declaracions de personatges, i fins i tot les atia per afavorir l’enfrontament verbal en detriment del debat de fons. Una manera de treballar que, de manera particular quan afecta la informació política, converteix la feina periodística en una recollida de paraules alienes que el periodista es limita a reproduir, si no és que ell mateix les provoca per veure qui la diu més grossa. Al marge de si allò que diuen uns i altres correspon a fets constatats, són exageracions o tergiversacions tàctiques o, ras i curt, mentides.

Com que, en període electoral aquesta pràctica tendeix a amplificar-se (de fet, s’ha convertit fins i tot en normativa en el cas de l’obligatorietat dels blocs electorals), val la pena deixar-ne constància per si trobem, entre tots, la manera d’evitar-la i treballar millor. Perquè els periodistes no deixem de fer allò que és la nostra raó de ser professional: el relat de fets contrastats –per això el valor de la pregunta, que destacava l’Oriol Lladó–, el recull d’opinions diverses i fonamentades i l’aportació de noves dades que ajudin a la comprensió dels fets relatats. La qual cosa no exclou, és clar, que cada mitjà tingui el seu punt de vista, com correspon a un sistema de llibertats, però exigeix alhora un esforç de rigor i dedicació que massa sovint es troba a faltar.

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.