Poc a durat el miniescàndol –si és que ha arribat a escàndol- de la negativa de les tropes de l’OTAN de rescatar una pastera que es dirigia de Líbia a Itàlia i que va provocar la mort de 61 persones de fam i set. La Vanguardia ho va liquidar en dos dies, l’Ara en un –dos si comptem també les prèvies a l’edició digital- i només a El Periódico i l’Avui/El Punt va arribar a un tercer. Avui ja ningú ha parlat del tema, soterrat per la sèrie Ben Laden que no sembla que hagi d’acabar mai, el tancament de fronteres a Dinamarca i l’últim comunicat de guerra provinent de Misrata.

A pesar del dramatisme humà que suposen els fets, tampoc hi ha hagut una especial mobilització d’articulistes d’opinió, sols a El Periódico i a l’Avui algú s’ha dignat a treure el tema recordant que les lleis del mar obliguen a rescatar qualsevol persona que demandi auxili.

En línies generals sembla que la negació de l’OTAN dels fets no ha convençut ningú, potser pel fet que sembla poc creïble que en plena guerra una simple pastera sense mitjans pugui travessar totes les línies militars sense ser albirada i la tesi oficial –impulsada per The Guardian, el mateix diari que va destapar el cas- és que “Gaddafi fa servir els immigrants com a arma per atacar Europa”, expressió publicada a l’Avui, que –sense voler exculpar el dictador libi- es podria considerar almenys com a fora de lloc.

Però al final i amb tan poc d’espai ningú s’ha recordat que aquesta era una guerra humanitària realitzada a contracor per salva vides.