La impotència dels mitjans

Després de dies i dies llegint –i escrivint- reportatges sobre la cibercampanya, l’ús electoral de les xarxes socials i tractant d’averiguar quin era el perfil del perfecte candidat 2.0, arriben els “indignats” i arrasen amb Twitter. Des de fa una setmana i sota diferents etiquetes el moviment Democràcia Real Ja ha hegemonitzat els temes més seguits del popular sistema de microblocs –els tres primers a l’Estat espanyol en el moment d’escriure aquestes línies- i ha aconseguit en pocs dies 95.000 amics al seu perfil de Facebook (el PSOE no arriba a 19.000 i el PP es queda als 34.000). Una potència que han sabut traslladar de la xarxa al carrer com van evidenciar les multitudinàries manifestacions de diumenge i, per sobre de tot, l’espectacular concentració d’ahir a Madrid.

A l’espera de saber com evolucionaran els esdeveniments i si el moviment arrelarà o es desinflarà ja se’n poden extreure algunes conclusions. Primera que és possible portar les mobilitzacions de la xarxa al carrer, on fan molt més mal.

Segona, que els polítics no es mouen bé per les xarxes socials i no per una qüestió d’edat o cultura digital sinó de cultura política. En aquest element no hi encaixa la lògica hermètica, endogàmica i jeràrquica que defineix els partits actuals i per ser 2.0 els polítics (o quasi tots) haurien de canviar moltes més coses que el model de mòbil.

Tercera, que els mitjans tradicionals han perdut l’hegemonia de l’opinió pública. El tema del dia ja no és el que dicta el senyor Godó des de la portada de La Vanguardia sinó el que decideixen un grapat de peluts des dels seus ordinadors i mòbils, i aquest és un canvi d’una importància que per ara potser ens costa de copsar però que canviarà molt el nostre futur més immediat.

Els mitjans només haurien de sentir impotència al veure com el monopoli del relat se’ls escapa de les mans d’aquesta forma. Ja no són necessaris per escampar missatges, notícies i reflexions a una franja de la població minoritària però que creix ràpidament. Durant les revoltes dels països àrabs era molt fàcil repetir el tòpic que davant la manca de llibertat d’expressió era normal la força de canals alternatius, però que s’ha de dir quan el moviment creua a l’altra riba del Mediterrani?

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.

Un dels principals projectes de Mèdia.cat és l’Anuari dels Silencis Mediàtics, que treu a la llum temes silenciats pels mitjans de comunicació i que es finança gràcies al micromecenatge: això vol dir que les nostres investigacions no depenen de cap gran finançador que les pugui condicionar, sinó de petits suports de moltes persones alhora.

#AraMésQueMai, ens hi ajudes?

Ves a Verkami Anuari Mèdia.cat 2019