Aquest article va ser publicat fa més d'un any. La informació que hi apareix fa referència a la data de publicació.

El moviment del 15M o dels “indignats” –o de l’etiqueta que se li vulgui posar- és obvi que ha aconseguit prou força com per trencar “l’estat d’excepció periodístic” que per definició és una campanya electoral i de pas donar-li un toc de color a un debat polític que fins al moment era inexistent. Per la força d’un moviment que no es presenta a les eleccions però que es capaç de reunir més gent que qualsevol míting, temes de tan calat polític com l’origen de la crisi, el control bancari, el frau fiscal o el dret a l’habitatge han entrat en campanya, descol·locant tant als partits com als mitjans, poc habituats a parlar de política fora de les picabaralles partidistes.

El cobriment d’aquest moviment té diverses lectures. La més òbvia són els intents de veure una mà negra darrere l’organització, promoguda bàsicament per la caverna madrilenya però també, amb menys força, per mitjans com La Vanguardia. Arguments que recorden a Gaddafi acusant “d’integristes, drogats i estrangers” els primers manifestants contra la seva dictadura.

Però més enllà de les versions directament manipuladores també es percep una gran dificultat de la majoria de mitjans d’entendre un moviment que encara està en construcció –tan organitzativament com discursiva- i d’explicar un procés que funciona sense portaveus, gabinets de premsa ni caps de comunicació. Un comunicat penjat al bloc de l’Acampadabcn resumeix perfectament les sensacions del moviment en aquest sentit.

Una dificultat, però, que no ha impedit a molts professionals mostrar les seves simpaties cap a les raons de la protesta de forma més o menys velada. El fet que els periodistes –i més, els que van a cobrir aquest tipus d’actes- siguin en una gran majoria precaris i submileuristes hi ha ajudat, segons expliquen fonts de la comissió de premsa de l’Acampadabcn.

També cal destacar, encara que ja s’ha dit àmpliament, com les xarxes socials han guanyat la partida de la velocitat als mitjans. Amb uns teletips d’Europa Press i EFE repetint piulades amb més de dues hores d’antiguitat, qui necessita contractar una agència? Ara, està per veure si guanyen la partida de la reflexió, entre tant de soroll creat per tuits interessants o rellevants, quan no intoxicadors. Però de moment la construcció del discurs sobre el que passa s’està fent primer a les xarxes i després és copiat als mitjans.

Finalment cal comentar la dimissió dels mitjans catalans –amb honroses excepcions- a explicar el món des d’una visió catalanocèntrica. Que la manifestació més gran fos la de Madrid no és una raó perquè TV3 obrís els informatius de forma sistemàtica en aquella ciutat. Els mitjans de Madrid mai no obren amb les accions fora de la capital fins i tot quan són més rellevants o massives –per exemple, la vaga general de setembre- i això que ells consideren que tot forma part del mateix país.