Els perills de l’addició al titular

Aquest article va ser publicat fa més d'un any. La informació que hi apareix fa referència a la data de publicació.

En aquest país, els moviments que plantegen alternatives socials i polítiques trencadores tenen des de fa anys un problema molt greu: la seva força sembla dependre de forma gairebé exclusiva de les dinàmiques mediàtiques del moment i de la visibilització que aconsegueixin en els mitjans de comunicació de masses.

La història s’ha repetit periòdicament els darrers quinze o vint anys. Va començar a partir del moment en què els “fills de la Transició” van assolir la majoria d’edat i van començar a qüestionar el model heredat dels seus pares. En serien exemples el primer esclat del moviment okupa a mitjans dels noranta, els moviments contra la globalització que van eclosionar l’any 2000, les mobilitzacions contra la guerra d’Iraq o les lluites contra el Pla Bolonya. En certs aspectes, també formen part de l’estratègia que busca per sobre de tot el pols mediàtic –ni que sigui per mimetizar-ne l’èxit– les consultes sobre la independència o les grans manifestacions sobiranistes dels darrers cinc anys. Les revoltes ‘indignades’ d’aquests dies, no cal dir-ho, en són també una expressió genuïna.

Aquesta tendència a prioritzar l’acció mediàtica sovint ha conduït als nuclis més polititzats d’aquests espais a una mena d’addicció al titular que sembla mesurar els èxits en base al ressò assolit en moments puntuals. És lògic, perquè tot moviment social té com a objectiu la creació d’opinió pública favorable. Però aquesta dinàmica té com a mínim tres conseqüències negatives a llarg plaç: la primera, que fa molt difícil l’estructuració de propostes rupturistes més enllà de les fases cícliques de mobilització. La segona és que la manca d’aquestes estructures de contrapoder fa que els projectes polítics ‘integrats’ acabin recollint els fruits més tangibles de la mobilització (com el PSOE va capitalitzar les protestes contra la guerra o com, en un altre àmbit, CiU ha capitalitzat en gran mesura les mobilitzacions independentistes). La tercera conseqüència, la menys evident però potser la més greu, és l’apropiació del llenguatge rupturista per part del poder. A costa d’introduir en els mitjans els propis conceptes semàntics, aquests esdevenen buits i fins i tot acaben generant rebuig en qui haurien de generar empatia. És el que ha passat amb conceptes com la multiculturalitat o la sostenibilitat, que han acabat convertits en un tòpic. I probablement el que acabarà passant, si no passa ja, amb el sobiranisme.

En una societat moderna l’ús intel·ligent dels mitjans és bàsic. Per això resulten tan importants pulsions com les que s’estan vivint en diferents ciutats dels Països Catalans. Ja fa temps, però, que els moviments haurien d’haver madurat políticament i adonar-se que jugant la carta de la visibilitat espasmòdica no n’hi haurà mai prou per canviar la realitat, per molt gran que sigui el cos de lletra del titular. El postmodernisme ideològic i una herència llibertària sovint al·lèrgica a qualsevol forma d’organització estable –contradiccions de la història: no hi ha hagut en aquest país una organització més forta que la CNT– reforcen aquesta dinàmica perversa i contraproduent. Comença a ser una urgència consolidar estructures sòlides en tots els àmbits de la societat. També en el polític. L’eclosió de la CUP en les darreres eleccions, per bé que té un element conjuntural innegable –la davallada de l’opció més possibilista d’Esquerra o el descrèdit de les opcions polítiques clàssiques– és una mostra de com pot concretar-se aquesta acció política i social. Tinguem-ho en compte a l’hora de gestionar l’enèsim titular estrident.

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.