Aquest article va ser publicat fa més d'un any. La informació que hi apareix fa referència a la data de publicació.

Mohammed Said Al Sahaf, portaveu del darrer govern de Saddam Hussein va ser batejat per la premsa occidental com “Alí el Còmic” per la seva capacitat de mantenir la seva versió fos quina fos la realitat. Hores abans de la presa de Bagdad pels estatunidencs encara va convocar una roda de premsa per anunciar la imminent contraofensiva iraquiana que portaria a la ràpida anihilació dels invasors. Avui, el títol d’”Alí el Còmic” –encara que com Al Sahaf no es digui Alí ni faci gràcia- se l’ha guanyat Manel Prat, director general dels Mossos d’Esquadra, qui ha negat que l’acció policial fos un desallotjament ni que s’utilitzessin bales de goma en els mateixos instants que milions de persones veien –per televisió o internet- un desallotjament mitjançant bales de goma. “Posi vostè la televisió i vegi les imatges; el que vostè ens conta no coincideix amb el que estem veient” li arriba a etzibar la periodista d’Antena3 en una entrevista en directe.

Té sentit una manipulació tan evident i barroera en els temps digitals –on tot és fotografiat, gravat i difós de forma immediata- que corren? Suposo que això deuen pensar Manel Prat, els seus superiors polítics i també les dotzenes de mitjans que es dediquen a repetir la versió oficial de forma acrítica, però és fàcil pensar que aquesta és una direcció suïcida.

Pels polítics perquè encara que calculin que un cop passades les eleccions tenen força anys per recuperar la legitimitat perduda –i fins i tot recanviar les persones més desgastades- és obvi que aquestes imatges quedaran, gràcies a internet, a disposició de la gent per a sempre. I la seva actuació –pallisses a gent asseguda, blocatge a la premsa, actuació sense el número de placa reglamentari visible- serà recordada força temps. Potser sí que, com han dit alguns analistes, no es pot comparar els moviment indignat amb les revoltes àrabs, però ja és evident que Felip Puig quedarà com el Mubarack català.

Però pel que fa als mitjans la cosa és més complicada. Com explicarà, per posar un exemple, l’Ara als seus lectors –als que que va prometre ser una veu independent i rigorosa- que va mantenir en portada el titular “El Govern insisteix que no és un desallotjament sinó una acció de neteja” sense cap tipus de comentari crític? I això fins i tot un cop finalitzat el desallotjament i amb desenes de ferits per l’acció policial? Com defensarà TV3, sols un altre exemple, la seva credibilitat com a servei públic si desconnecta l’emissió en directe quan comencen les càrregues i els espectadors catalans han de seguir els esdeveniments per Antena3?

El que ens porta a una última reflexió (d’urgència) sobre un assumpte que encara donarà molt de que parlar: la imprescindible necessitat de la pluralitat mediàtica. Avui ha quedat en evidència que el clàssic discurs de superioritat moral dels mitjans catalans en comparació amb els “manipuladors” de Madrid és més un tòpic que una realitat.