Barça, de la sopa al món

Aquest article va ser publicat fa més d'un any. La informació que hi apareix fa referència a la data de publicació.

Deixem clar d’entrada que sempre m’ha semblat excessiu l’espai que els mitjans de comunicació catalans dediquen al Barça. Remarco: al Barça, no a les notícies sobre el Barça. La majoria de mitjans envien un periodista cada dia -cada dia!- al Camp Nou. Si aquell dia s’anuncia el fitxatge d’un nou davanter centre, gol: hi ha notícia. Si no, mala sort: caldrà especular sobre possibles fitxatges, parlar de com evolucionen les diferents lesions o la gespa de l’estadi, comentar qualsevol anècdota de l’entrenament o dedicar-se a transcriure declaracions que per regla general no poden ser més intranscendents i irrellevants. Qualsevol jugador del Barça i no cal dir l’entrenador tenen gairebé sempre més micròfons al davant que un rector d’universitat, un escriptor o fins i tot un conseller del Govern.

Algú dirà que això és el que vol la gent, que el públic vol la seva dosi diària de Barça encara que ningú amb dos dits de seny pugui qualificar el contingut d’aquesta dosi de noticiable. Potser sí que és veritat, potser no. Els mitjans ofereixen el que la gent vol o la gent vol el que els mitjans els ofereixen? L’ou o la gallina? És una discussió llarga, interessant i de resposta difícil. En tot cas, estic convençut que una altra manera de fer periodisme esportiu és possible, entre altres coses perquè mentre treballava a Barcelona Televisió durant la dècada dels 90 vaig comprovar com l’Albert Setó la duia a la pràctica amb una aposta valenta i atractiva.

Altres vegades, és clar, la presència del Barça als mitjans és més que justificada. És el cas d’aquest cap de setmana, en què una ciutat i un país s’aboquen a celebrar la victòria del seu exèrcit, per utilitzar la terminologia de Vázquez Montalbán.

A la premsa estrangera, en canvi i com és obvi, el Barça només hi apareix quan realment és notícia d’àmbit europeu o mundial. El més interessant en aquests casos és analitzar la imatge que el Barça projecta de portes enfora. Em vénen al cap dues conclusions, sense cap altra base científica que l’observació més o menys acurada. La primera és que, almenys a Alemanya, el Barça es presenta gairebé sempre com un club català i gairebé mai com un club espanyol. Diumenge passat, en les cròniques de la final de Wembley que van fer els dos diaris més prestigiosos d’Alemanya, el Frankfurter Allgemeine i la Süddeutsche Zeitung, el sinònim de Barça era “die Katalanen”, els catalans. A les retransmissions televisives, també.

L’altra observació és que el Barça serveix a la perfecció per explicar les tensions polítiques entre Catalunya i Espanya, sobretot quan el Barça s’enfronta al Reial Madrid, és clar. Ho feia no fa gaire el diari d’esquerres TAZ, que parlava de com el Barça serveix d’altaveu i canalitza sentiments i ambicions que van molt més enllà de l’àmbit esportiu. Fora d’Alemanya i també recentment, la CNN, lliure dels tòpics que contaminen els mitjans nostrats i els veïns, definia l’enfrontament entre aquests dos equips com l’enfrontament entre “el nacionalisme castellà i l’orgull català”. Que n’aprenguin!

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.